17 de juliol de 2011
17.07.2011

UN FAT: DESTINO I PLA

17.07.2011 | 10:53
UN FAT: DESTINO I PLA

"Part d'un progressisme tronat d'aquest país té mania a la parella "Destino" i Pla. Una prova és la manca d'un estudi seriós d'allò que va representar per a molta gent"

o diria que fos la casualitat, jo faria servir el fat, per a definir el que m'ha portat a dues troballes, que em porten al comentari d'avui. Crec ha sigut aquesta força impersonal, la ineluctabilitat del futur, sentiment religiós, prop de l'antiguitat i superior a tots, que em porta a una qüestió que em balla pel cap fa temps. Concreto els fets: Fa pocs dies he rebut un llibret interessant titulat A l'ombra de Josep Pla. Cinc escriptors-periodistes gironins de la República, que han editat la Fundació Pla i la Càtedra Josep Pla de la UdG. L'obra és interessant i de lectura fàcil, bàsicament documenta la relació dels cinc periodistes amb Josep Pla. Són Claudi Ametlla, Manuel Brunet, Jaume Gascon, Agustí Cabruja i Emili Vigo. Potser no tenen la personalitat literària d'alguns altres com Xammar i Gaziel, si bé la idea és prou important. És interessat la darrera part, breu, que parla de la polèmica originada a l'exili sobre la revista Destino.
I aquí intervé el fat: L'obra ha coincidit amb una recerca casolana de temps, causada pel pas dels paletes. L'objectiu: Retrobar una col·lecció de tres exemplars de la revista Mirador, editada a Perpinyà, són els números 1, 2-3 i 4, publicats entre 1966 a 1968. Desconec si va sortir algun número més. Els vaig aconseguir en viatges a Perpinyà amb Josep Quinta (algun cop amb Pla) que incloïen comprar llibres, dinar i veure pel·lícules. Això darrer, si no venia l'escriptor.
Els exemplars de Mirador, llegits ara, tenen mes interès que mai. Començant per una anàlisi de les portades: una d'elles un guàrdia civil a les rambles davant una parada amb gàbies d'ocells, fotografia feta per Cartier-Bresson. Una altra és un retrat de les Corts franquistes amb tot tipus de vestuari amb un peu de pàgina tret d'un vell proverbi jueu: "No et fiïs mai del tot de la gent que no es vesteix com tothom". Entre els col·laboradors, noms de primera fila. Josep Pallach, Heribert Barrera, Josep Buiria, Eugeni Xammar, Amadeu Cuito, Joan Tapia, Victor Hurtado, Joan Fuster, Coll i Alentorn. Insisteixo, la seva relectura és ja un document històric interessant.
Hi apareix el tema Destino. En el número 2-3 , un escrit de Xammar: "Apologia del provincianisme" on fa una crítica del Premi Nadal i proposa la restauració del Premi Crexells. Es burla de Porcioles en el sentit que les autoritats catalanes el deixen sol en el sopar del premi. Xammar, que viu a l'Ametlla, es considera exiliat. Surten l'origen falangista de Destino (ex-política de unidad). Ironitza sobre els membres del jurat amb alguna frase reticent sobre Pla. Es fica amb Triadú per un escrit a Serra d'Or (que Xammar qualifica de revista monàsticoprogressista) on l'autor proposava que el premi acceptés ?obres en català. En fi, qualifica el Premi Nadal com a anti-Crexells.
L'escrit va provocar una resposta per part de Joan Triadú en el següent número de Mirador, en el qual acusa Xammar de tergiversar el seu escrit a Serra d'Or, defensa el rol positiu de la revista en aquells moments i proposa una opció catalana al premi. Xammar, que només col·labora amb l'exili, contesta bàsicament amb una frase d'Alfred de Vigny: "seul le silence est grand".
I de nou surt el desacord: Uns que viuen la situació des del propi país, confiant en un certa possibilitat d'obertura del règim. D'altra banda els que neguen tot tipus d'activitat com el cas d'Ametlla i els que ho viuen des de l'exili. I aquí juga, com és habitual, el binomi Pla/Destino, i no gaire lluny, Josep Vergés.
El que ha estat dit, que és més vell que l'anar a peu, concreta la divergència en el premi Nadal. Deixant de banda el publicat al Mirador, és interessant un resum de l'apèndix final del llibre de la Fundació Pla. Es veu com Claudi Ametlla en un escrit publicat en els Quaderns d'Estudis Polítics, Econòmics i Socials fets a Perpinyà amb el títol "Una interessant evolució dins de Catalunya" publicat amb el pseudònim de Domènec Montagut, defensa Destino i els seus col·laboradors. Se centra sobretot en la figura de Pla, hi veu un focus progressiu de "desfranquització" del règim. L'escrit porta una divisió dins de l'exili a Perpinyà i entre els col·laboradors habituals de la revista. Mentre Fontseré i Montserrat es mostren partidaris d'aprofitar-ho, tant Vigo com Xammar sostenen el contrari.
Els atacs són durs, diria quasi ferotges. Vigo parla de Pla com un "cínic, alcohòlic, amoral i com els seus il·lustres deixebles, espia franquista durant la guerra". També rep força Vergés ("el cretí que dirigeix Destino"). No citaré més opinions, les actituds són prou clares i el lector interessat pot ampliar-ho en el llibre esmentat. Per ajudar, cal aclarir que en aquells moments Vigo era secretari particular del President Irla i Xammar era el seu cap de gabinet.
Acabo on volia arribar. Part d'un progressisme tronat d'aquest país té mania a la parella Destino i Pla. Una prova és la manca d'un estudi seriós del que va representar per a molta gent, Destino, a l'època franquista. Ha estat oblidada i fins a cert punt menyspreada. No es vol acceptar que malgrat la censura del règim van ser un punt de referència per a molts. La prova la tenim en les suspensions freqüents. Amb el precedent prou concloent de negar a Pla el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Vergés em va comentar un cop com Porcioles va intentar vàries vegades atreure'l i que entrés de regidor a l'Ajuntament de Barcelona. És probable que fos una manera de captar-lo i vigilar de més a prop Destino. Pla i Destino en el seu moment varen jugar en defensa del país, a favor dels aliats. Un detall més, Vergés no va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi, que tan abundosament s'ha repartit per tot arreu. En canvi, el govern central li va donar la creu d'Alfons X el Savi. Si no van fer oposició amb la contundència que a alguns hagués agradat, és opinable. Deixem-ho aquí, les possibilitats eren les que eren.
Aquestes reticències envers Pla i Destino, tant per una part de l'exili com per un sector de la intel·lectualitat catalana, formen part d'un tarannà propi del país. És oportú comentar-ho en moments en què cada cop és més complicat preservar les idees pròpies.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook