Confesso que amb això dels mercats a mi no m'arriba la camisa al cos. Abans espantaven als nens dient-los que venia l'home del sac i avui ens espantem tots quan se'ns vénen a sobre "paraulotes" com spreads, apalancament, bons escombraries, corecapital, stresstests, roll-over, swaps, diferencial de deute, default, mercat secundari i altres agudeses semblants. I no és per menys: tots els esforços de reducció del dèficit, els sacrificis de rebaixar els sous als funcionaris, el major nombre d'anys a la feina amb l'elevació de l'edat de jubilació, la pujada d'impostos, les restriccions de crèdits a empreses i particulars, els negocis forçats al tancament, el drama de la desocupació... tot això se'n va en orris i és inútil si un apunt comptable ens puja el diferencial amb el maleït bo alemany. Cada punt de pujada són milions d'euros en què augmenta el nostre deute, dificultant el creixement indispensable per crear ocupació i tornar al cercle virtuós de creació de riquesa que tanta falta ens fa.

És un sentiment d'impotència que agreuja el fet que l'assumpte no depengui de nosaltres sinó d'això que en diem "els mercats" que m'imagino com una bandada de llops que castiguen els animals més febles o que han quedat despenjats del ramat. Són llops amb estranys noms anglosaxons, tan familiars ja que fins i tot apareixen en en els acudits de Forges: Moody's, Standard & Poor's, Fitch... Grècia està ja malferida i no sabem si sobreviurà, Portugal i Irlanda ranquegen assetjades per la canilla que s'encoratja i fixa ja els ulls en bestiar més apetitós com Espanya i Itàlia. Una vegada vaig veure l Serengueti a una bandada de lleons que van atacar un búfal vell que s'havia despenjat del grup i mentre cinc lleons l'assetjaven a queixalades, dues altres s'interposaven entre l'animal ferit i la resta dels seus companys que intentaven trencar el setge per rescatar-lo. Va ser una escena dramàtica, carregada de tensió. No ho van aconseguir, a poc a poc es van anar retirant mentre el vell búfal s'ensorrava -després de vint minuts de lluita desigual- sota les urpes dels seus ben concertats atacants.

Doncs aquí passa alguna cosa semblant. No vull dir que les agències de ràting siguin les culpables dels nostres mals perquè som nosaltres els que hem viscut molt temps gastant més que no guanyàvem, una cosa que no hi ha família que aguanti i ja se sap que al final sempre cal pagar. No hi ha duros a quatre pessetes. Però té nassos que els mercats salvatges que han provocat aquest descontrol siguin els que vinguin després a llegir-nos la cartilla.

Al marge del debat sobre si Europa hauria de dotar-se d'una agència d'avaluació pròpia que no respongui als interessos de Wall Street, el que ha quedat clar amb aquesta crisi és que els mercats tenen una lògica perversa que porta els bancs a assumir riscos inacceptables que després paguem tots en un context en el qual -per més inri- el 90% de les operacions són purament comptables i no creen una altra riquesa que la dels propis especuladors.

Un altre ensenyament d'aquesta crisi és la necessitat d'una major regulació internacional dels mercats, mal que els pesi a Adam Smith, Milton Friedman i els seus seguidors.

La tercera conseqüència és que la Unió Europea passa un moment molt delicat i necessita lideratge per tornar il·lusió i esperança a un personal molt baquetejat per la crisi. No sembla capaç de fer-ho quan primen estrets interessos electorals locals sobre els del conjunt i els nostres dirigents semblen fermament decidits a no decidir.

Finalment tots hem d'acostar l'espatlla per salvar l'euro i per a això fa falta més Europa i no menys, fa falta més integració de les nostres polítiques econòmiques, una política fiscal comú, un banc central amb competències executives com té la Reserva Federal americana -que s'enfronta també a una situació interna difícil- i una mica menys de nacionalisme perquè, en el fons, si l'estat nacional de Bodin està moribund -com es diu- tindria maleïda la gràcia que aquest estat no només perdés competències cap a dalt, la Unió Europea, i cap a baix, les regions, en virtut d'un principi de subsidiarietat -que té les seves virtuts- sinó que les perdés enfront d'aquesta hidra voraç que són els mercats, que no pensen en absolut en el bé comú sinó en el particular d'uns quants especuladors i que avui semblen portar la veu cantant.

Mentrestant, la tempesta sacseja el vaixell europeu sense timoner i nosaltres anem a bord. Agafin els salvavides.