Periodisme significa aparcar la gramàtica i dominar les subtileses del llenguatge. Escriure per exemple "el regidor Palomino Molero ha estat imputat per un presumpte suborn, atès que suposadament va rebre possibles fons d'un constructor segons la investigació de la policia". Al segle XX, el text quedava sense apèndixs impresos. Gràcies a Internet, es publica amb les aportacions dels lectors. Primer comentari, de Perrorrábido, "al Molero aquest cal posar-lo a la presó amb una pastilla de sabó, tirar la clau de la seva cel·la i que es podreixi per lladre". Segon comentari, d'Indiscreta, "m'avergonyeix el contingut dolçàs del primer comentari, segurament procedeix d'un votant de Molero camuflat. Al regidor cal penjar-lo com Mussolini, després de sotmetre'l al mateix tractament".

El paràgraf anterior demostra que els periodistes professionals s'elegeixen entre els personatges més atrabiliaris de la població, i que ofenen lectors refinats amb el seu llenguatge procaç, descarat i sense contrastar. El trossejament de la informació, plasmat fins ara en un cas diàfan, es recargola en una variant perversa que no vaig aprendre fins que me'n vaig convertir en còmplice involuntari.

La interacció més evolucionada entre autor i lector consisteix a exalçar exageradament un protagonista ciutadà, en la seguretat que els comentaris seran despietats amb l'elogiat. Escriure per exemple "l'insigne i laboriós diputat Ignatius Reilly", mirar fixament a la pantalla i contemplar com en segons apareix el flaix del primer comentari. "Senyor Vallés, sap vostè que l'indesitjable Ignatius Reilly va col·locar la seva dona i les seves tres filles -una d'elles amb evident sobrepès- en una oficina pública annexa, mentre ell assaltava la seva secretària al despatx amb les urpes afilades d'un Strauss-Kahn?". El segon comentari no m'atreveixo a reproduir-lo aquí, el deixo per a Perrorrábido a continuació d'aquest article.

Ara arriba el moment de la confessió. He usat alguna vegada el recurs d'explicar només la part amable d'un desaprensiu, en la confiança que seria picat pels comentaristes espontanis? Sí, és una provocació que culmina l'òpera aperta d'Umberto Eco, i que manté sobre brases els famosos. Així que, quan algú escrigui bé de tu, saps que ho fa perquè altres t'insultin una mica més avall.