La devesa un cop més

Aquests dies ha aparegut a la premsa una amenaça que s'intuïa però que ningú no s'acabava de creure encara. Els mitjans s'han fet ressò que en les properes setmanes caldrà tallar prop de quaranta mil plàtans a les vores del Canal du Midi. Aquesta obra d'enginyeria patrimoni de la humanitat ha tingut, en les vores del camí de sirga, unes rengleres extensíssimes de plàtans que ressegueixen la sinuositat deliciosa del canal. Estan atacats per un fong, el Ceratocystis fimbriata f. platani (els francesos en diuen el chancre coloré), que impregna tot l'arbre fins a les arrels i en qüestió d'entre quatre i sis anys els mata. La bòveda vegetal que aixopluga les aigües del canal des de fa moltes dècades pot desaparèixer del tot, tot esperant les tasques de reforestació (sic) que diu la premsa que ha promès el president Sarkozy. El Diari de Girona ja es va fer ressò fa un temps, apel·lant als coneixements científics i especialitzats de Narcís Motjé, de la presència aïllada i controlada del Ceratocystis en un bosc de plàtans a Calonge.

Penso sovint en les imatges de l'avinguda de Ramon Folch dels anys trenta amb una volta vegetal de plàtans aixoplugant les fires comercials de la República, les imatges posteriors de desolació de la mateixa avinguda i de la plaça de Correus, en els anys seixanta, quan l'avinguda va haver d'adoptar el format de via de gran capacitat, i contemplo ara, amb entusiasme, la dimensió dels nous plàtans de l'avinguda, plantats encara no fa dues dècades.

Bosc, risc, regeneració. Vet aquí tres temes i tres paraules clau per al futur de la Devesa. En aquest sentit, qualsevol proposta no pot ignorar la història i saber-se situar en la mateixa evolució que ha fet la Devesa des dels primers impulsos de l'estudi de 1975, promogut pels col·legis professionals, la campanya "Salvem la Devesa!" i les previsions, només satisfetes a mitges, del Pla especial de la Devesa, que van redactar els arquitectes Llistosella i Montsalvatge. S'ha fet l'eliminació de cossos impropis, ara apunt de culminar amb la desaparició del tir olímpic, el sanejament constant dels sòls regant-los i adobant-los i el tractament fitosanitari dels arbres amb campanyes de fumigació contra les plagues identificades.

Salvades les plagues i ordenats els espais, els usos impropis i les compactacions dels sòls han esdevingut secundaris amb relació a fa dues dècades. El Palau Firal i l'Auditori són el pol d'atracció definit en el seu moment pel Pla especial. I, ara, cal prendre consciència que la vida dels plàtans es pot allargar però no és indefinida, i que una política racional de plantacions i substitucions és l'única manera intel·ligent d'evitar la mort biològica del parc.

Jo mateix ja deia coses semblants l'1 de febrer de 1975 a "La Devesa entre el record i el perill" (Presència). Però han passat moltes coses, la majoria positives per a la Devesa. Fins i tot l'aparició, a l'altra banda del Ter, del parc de les Ribes del Ter és un signe de capacitat de la ciutat de desdoblar, amb usos diferenciats, una riba de l'altra.

A la Devesa s'han fet fins ara els deures imprescindibles. Amb tot, a aquest bosc de plàtans què li pot tornar la intensitat d'ús ciutadà que va caracteritzar la dècada dels cinquanta i que la motorització i el canvi social van escombrar definitivament? Com és possible convertir un bosc en un parc anglès sense desnaturalitzar-ne les característiques essencials? Convertir-la en un parc urbà, vol dir urbanitzar-la més com a parc? O simplement la lluita bàsica segueix essent la de la salut del bosc i la seva continuïtat?

Potser hem de concloure, sense tirar la tovallola, que allò que no ha aconseguit la política (l'ús social intensiu de la més gran reserva de verd que una ciutat pot somniar) ho podrà, finalment, imposar la crisi econòmica que ens farà retornar a hàbits més domèstics i locals quan acabem d'adonar-nos del tot de la dimensió dels daltabaixos financers que ens depara el món i nosaltres només podem contemplar atònits. Això sí, davant d'un vermut i unes olives farcides sota els plàtans de la Devesa.