Cartes al director

Lluís Torner i Callicó. Girona.

Estiguem més o menys d'acord, amb la idoneïtat de la celebració, en uns moments com els actuals, quan la crisi està en un punt àlgid, que fa necessari d'aplicar fortes retallades, fins i tot en serveis molt bàsics i delicats, i que hi ha molta gent que ho està passant molt malament, la Jornada Mundial de la Joventut –mirant-ne els aspectes positius– pot servir d'exemple per demostrar com la trobada de multitud de joves, nois i noies, pot desenvolupar-se, en un clima de joia, pau i de bona convivència, sense discriminacions per procedències, races o idiomes; i sobretot sense necessitat de drogues, ni alcohol, ni d'esvalotar i trencar el primer que els ve a mà.

Deixem a part que puguin tenir més o menys fe –que segur que sí, en major o menor mesura, en tenen– això és quelcom que no es pot imposar, del que es tracta és de fer notar als joves que, per fer trobades i per divertir-se, poden haver-hi altres fórmules diferents, a les que, malauradament, en segons quins col·lectius, s´estan aplicant massa sovint. I ja no parlem del cas dels aldarulls d'aquests dies, causats per un grup de joves, a Lloret de Mar, que ja són un cas extrem, de manca del més elemental sentit de civisme; però, malgrat tot, hem de convenir que, massa sovint, es produeixen determinats fets, que s'hi assemblen bastant, fet que no és bo, ni per als mateixos joves que s'hi barregen, ni pel mal exemple i les molèsties que ocasionen al seu entorn social.

Sovint ha esdevingut més fàcil deixar-se portar per coses dolentes, que no pas per les bones, però aquí és on ha d'actuar la voluntat i el seny, per a no transgredir valors fonamentals.

És el nostre parer.

Visca Lloret de Mar i la Costa Brava

Josep M. Loste i Romero. Portbou.

Cal trencar una llança a favor de Lloret de Mar. Aquesta magnífica població de la Selva Marítima té molts encants i meravelles naturals, com per exemple els jardins de Santa Clotilde. El problema rau en el fet que hi ha una oferta d'oci massa concentrada en un lloc molt determinat. De tota manera, cal començar a redreçar el model turístic, no només de Lloret, sinó de tota la Costa Brava i tot el país en general. A partir d'ara Lloret, i per extensió tota la Costa Brava, ha de promoure de debò un turisme amb veritable valor afegit. Cal anar a l´arrel del problema: a un canvi de model (no és fàcil a curt termini, però cal tirar-lo endavant amb consens i voluntat política) que incentivi els valor autòctons dels nostres pobles i del territori en el seu conjunt. Cal vendre la catalanitat i les tradicions de la nostra excel·lent costa feréstega. I això, aquests valors autòctons, cívics i diferenciats, cal donar-los a conèixer arreu d'Europa.

Sardana i «flashmob»

Lídia Angelats i Jordà. Ripoll.

A «La Finestra» del seu diari llegeixo, comparen la sardana amb un flashmob (una gent irromp al mig d'un lloc públic, fa una activitat inusual i ràpidament es dispersa). No entenc aquesta mena de comparació, que diu que va fer un periodista anglès a la secció de viatges del seu diari, sense tenir en compte la música, que la sardana balla al seu ritme i compàs. Música de gran qualitat en moltes cobles. Hi ha les excel·lents, i les altres a les quals l´ambició les portarà al grau d´excel·lència.

El ball de la sardana pot ser tan interessant per diversos motius que es mereixeria més d'una pàgina. Falta tanta informació sobre el nostre fet popular i únic en el món! Per què tanta gasiveria? Per què tant menyspreu de part de diversos ens institucionals i dels mitjans escrits i audiovisuals, TV3, per exemple? El que no surt als mitjans no existeix. Però les baballes regalimen cara avall quan es tracta d'artistes i músics de fora. Peralada : engrunes de música de cobla. Cap Roig: ni això; és un nostre desert. I vés mirant festivals d'estiu... i d'hivern. Aquesta nostra música, no és música? Qui, amb tant poder, la jutja tan severament, injustament? La foragita dels escenaris pregons, on hi són convidades tota una sèrie de «patums», per bones que siguin. Sobra ostentació i mirar-se més el melic, perquè si no, ens passarem la vida mirant el melic dels altres. Amb senzillesa. Cal el que és nostre. Per què? Perquè és nostre, i perquè s´ho val.

Ai les dites catalanes…!

Àngela Ferrer i Mató. Girona.

Fa molts anys que existeixen però són encara ara totalment vigents. Fixem-nos-hi. Estem fins el monyo dels polítics d'arreu que remenen les cireres mentre el poble plora llàgrimes de sang, sua la cansalada per quadrar el números i paga injustament els plats trencats. Els bancs són tots i cada dia més uns escanyapobres, els que manaven fins ara (i que s'han ben cobert les espatlles i callen com un mort) van estirar més el braç que la màniga i ara tots ens hem d'estrènyer el cinturó si no volem fer la fi d'uns pantalons justos. Paguem justos per pecadors i Catalunya va de capa caiguda. En tots els aspectes fem el negoci d'en Nafrallonses i som l'escarràs d'Espanya i el seu ase dels cops. Per què seguir? Només queda l'esperança que qui la fa la paga i que no falli precisament aquesta dita tan antiga. Més clar... l'aigua. No?

Les Canàries a la vora del Ter

Manel Rubio Goday. Girona.

Fullejant la Guia d'Estiu de Publicitat Viñals, que ens presenta ­l'exalcaldessa de Girona, hi ha unes pàgines dedicades a llocs d´interès de la ciutat , i en aquestes hi figura el Parc de la Devesa (pàg. 16). Les ressenyes estan tant en català com en castellà i anglès. No sé si la traducció a l´anglès és del periodista o si bé s´ha fet amb qualsevol programa informàtic, però sigui com sigui, s´ha colat una errada que caldria corregir en properes edicions. En la nota es tradueix el nom dels nostres estimats plàtans o plataners de la Devesa (Platanus x hispanica) per «banana tree» (Musa x paradisiaca), és a dir, la bananera o sigui la planta que produeix les bananes o plàtans. En anglès els nostres esvelts plataners són els «London plane» , « plane» a seques, o «plane tree». M´imagino qualsevol forà buscant infructuosament a la vora del Ter un parc plantat de bananeres, com si fóssim a les Illes Canàries.