21 de agost de 2011
21.08.2011
Diari de Girona

Blues en setze

21.08.2011 | 02:00

L'escriptor italià Stefano Benni és conegut al nostre país sobretot per algunes de les seves obres de narrativa que han estat traduïdes al català en els darrers anys El bar sota la mar (2005), Margherita Dolcevita (2007) i Elianto (2009), tot i que l'any 1987 Albert Jané ja en va publicar Els meravellosos animals de Terrastranya. Ara ha aparegut en català per primera vegada un llibre de poesia, Blues en setze. Balada de la ciutat en dol, en una encertada traducció a cura de Lucia Pietrelli, Jaume C. Pons Alorda i Pau Vadell, on sovintegen les solucions reeixides per als sempre complexos problemes que presenta una traducció poètica. Blues en setze és una obra força propera al món teatral, perquè els poemes s'assignen a personatges diversos: l'endeví, la ciutat, el pare, la mare, el fill, l'assassí, Lisa.
L'argument que s'hi explica es basa en uns fets que realment van succeir. Benni ens en fa cinc cèntims al pròleg: "Un pare exobrer desocupat travessa la ciutat de nit quasi sense saber per què, i entra en una sala de videojocs de la perifèria on hi ha el seu fill, un lloc de mala mort i trist ple de camells i criminals nocturns. Com si fos guiat per un destí misteriós, amb el seu cos fa d'escut al seu fill, i mor en lloc seu, durant un tiroteig." La història és colpidora, impressionant. I els versos ens en fan sentir l'atmosfera, l'emoció, com si en fóssim testimonis de prop.
Hi trobem versos inquietants, gairebé sentenciosos, com ara: "Jo no tenc por de la ciutat/ ni de les seves mil veus/ he après entre elles a reconèixer/ la que crida el meu nom". Però també d'una bellesa subtil, com "i una dona a la riba d'una mar/ tan clara com per semblar invisible." Benni ens hi transmet, apel·lant als nostres records, l'angoixa del qui es va quedant sense diners: "sap Déu què vol dir comptar/ les monedes dins la butxaca, com quan érem nins?", i ho rebla amb aquest ferit i desolat: "Déu no permet això, ho vol/ en la seva Infinita fatiga."
Stefano Benni aconsegueix capbussar-nos magistralment de ple en l'estat d'ànim dels protagonistes d'aquesta tragèdia contemporània, com el fill que veu el seu pare vençut pel desànim i observa: "Així a vegades, ens toca/ viure anys caducats", o l'assassí, que diu: "No em demanis qui sóc/ el teu cor ho sap/ no demanis què venc/ un dia ho compraràs/ tenc tatuat un esquelet/ un dia serà un retrat teu." Com si escoltéssim un blues que impregnés de tristesa els nostres ulls, la lectura del llibre ens acosta la ciutat on la imminència de la mort conviu amb els adolescents que s'inicien en el joc del desig, i amb sentiments més profunds, trasbalsadors i esquinçats, com els de Lisa, que ens commou quan confessa: "Jo voldria que escriguessis/ de mi sobre totes les parets/ jo he dibuixat el teu rostre/al lloc que més m'espanta/ per tornar-hi cada dia." A Blues en setze retrobem el millor Stefano Benni; ara, però, en uns versos memorables.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook