Cartes

C. Vergés "Duran, delegat de Renfe"

Josep-LluÍs Carod-Rovira. barcelona.

L'he llegit dalt del tren i, efectivament, m'he divertit molt, començant pel titular... Entre tant d'articulista que té "abundància de líquid desenfocat", expressió genial de Pla per dir que algú pixa fora de test, els teus articles, i ho dic de debò, són sempre un factor vivificador d'una consciència crítica, nacional i democràtica. Per això, encara que no sempre en comparteixi tots els aspectes, són d'agrair!

Referèndum, ja!

Jordi Vidal Bernades. palafrugell.

Crec que allò que tant es parla del "sostre de la despesa pública" ens està sometent a tots al lliure mercat; és a dir: que cadascú es pagui la seva sanitat, la seva escola o la seva pensió. No es pot reformar la Constitució sense el consentiment de la ciutadania. Al contrari, el que s'està fent és com un cop d'estat en tota regla. El PP i el PSOE estan actuant en aquest assumpte amb traïdoria. No es vol reformar la Constitució per crear llocs de treball, reportar ingressos a les arques públiques, assegurar l'habitatge o la qualitat de l'ensenyament. El que es vol és reformar per formalitzar un immens transvasament de diners públics a mans privades. El bé públic i la dignitat dels ciutadans és el primer, per això el referèndum és un dret exigible. Democràcia real, ja!

Queixa a la cursa

St. Bonós de Blanes

M. Antonia Coll mercader. blanes.

Al qui pertoqui com a responsable de la cursa de Sant Bonós i Maximià de Blanes: Com a participant des de fa força anys i en aquest moment participant-hi amb filles, néts i amics exposo la meva queixa. A les 21.30h del dissabte 20 (hora límit, les 22:00) no ens va ser possible adquirir els dorsals corresponents. Felicitats! S'havia aconseguit una nova fita, i no se'ns va permetre de pagar la inscripció, si bé sí era possible fer donacions a beneficència. Vàrem optar per fer-la igualment, aquesta cursa, si no em falla la memòria, històricament era gratuïta, i quan es va començar a pagar els diners es destinaven a finançar el record de bronze que et donaven a l'arribada, ens vàrem fer a la idea que no el rebríem, i vàrem comen?çar la marxa.

La cursa es va desen?volupar com de costum, amb una calor increïble però amb la mateixa il·lusió de cada any. A mig camí el mateix sortidor d'aigua de costum. Bé , en acabar rebrem el tros de síndria i l'ampolleta d'aigua com cada any... Nosaltres animant els més petits, ja falta poc, se'ls deia, ara ens donaran aigua, la vàrem acabar tots, inclosos els més petits de 5 anys, però, vet-ho aquí que a uns deu metres de l'arribada, dos senyors molt amables de l'organització amb els braços oberts, com si d'unes aus de presa es tractés, gairebé ens varen espantar i ens varen fer fora obrint una tanca i argumentant que si no es duia dorsal havies de desviar-te. No m'hi vaig oposar perquè no em pensava que fossin capaços de fer-nos fora de la cursa d'aquella manera. Senyors, si del que es tractava era de pagar, i ens ho haguessin permès, ho hauríem fet, però de tota manera, un got d'aigua i la il·lusió d'un infant de passar per la arribada no es mereix de ser trencada d'aquesta manera.

La meva experiència crec que va ser compartida per moltes famílies, i crec que aquest poble no mereix fer el ridícul d'aquesta manera. (Recordo que aproximadament a la una de la nit carregaven al camió dos palets de síndria, i alguna taula plena).

P.S: No vaig veure el record de bronze d'aquest any, si a algú n'hi sobrés algun agrairia poder-lo posar al costat dels anteriors... L'any vinent farem la cursa amb la síndria i la garrafa d'aigua al damunt.

Immigrants

M. Carme Haro Roca. BANYOLES.

S'ha escrit molt sobre la immigració, perquè és un fet important en aquests darrers anys i no es pot negar que els immigrants han portat coses positives i també de negatives.

Un capvespre, tot passejant a la vora del mar, vaig veure un noi, immigrant, assegut en un banc amb la mirada perduda a l'horitzó, pensatiu... De ben segur estava recordant tot el que havia deixat, vaig pensar.

Al cap d'uns dies, mentre esperava l'autobús per anar a Banyoles, també en un banc, vaig veure assegudes tres noies. L'una era catalana, coneguda del poble, l'altra d'origen magrebí i l'altra d'origen llatinoamericà. Poc després va arribar un senyor d'avançada edat, amb crosses, a esperar, també, l'autobús. A l'instant, dues de les noies que eren assegudes al banc es van aixecar per cedir el seu seient a aquell senyor. Quines de les tres noies es van aixecar, us preguntareu. Doncs les dues immigrants.

Reflexionant sobre el fet, acabes amb la conclusió que immigrants i immigrants hi ha i que de persones sense educació, siguin autòctones o no, també n'hi ha per tot arreu.

Agraïment

a l'hospital

Santa Caterina

Família Campeny-Miralpeix. GIRONA.

Volem agrair públicament al personal de l'hospital Santa Caterina, i de forma especial al personal de la planta de convalescència, totes les atencions rebudes i tot el suport que ens varen donar durant la malaltia de la nostra mare, així com l'assistència i les cures que va rebre en els seus últims dies. Moltes gràcies a la Dra. Kenia Molina i a la Dra. Regina Feijoo, així com a la Carme Alemany, a la Meritxell, a l'Anna i en David, i a la resta de personal que varen tenir cura de la nostra mare.