El fracàs escolar és un problema greu de la nostra societat. Pensar que gairebé una tercera part dels nens que inicien l'escolaritat no obtindran al seu temps el graduat de secundària és francament preocupant. De fet, tot allò que afecta la infància i l'adolescència compromet seriosament el futur de la nostra societat i del nostre país.

S'ha escrit i s'ha parlat molt sobre el fracàs escolar. Sovint es donen les culpes a uns pares massa absents, a la manca de valors, a uns docents cremats, a una manca de preparació de les escoles, a una societat malalta... Són aspectes molt complexos i que no es poden tractar a la lleugera.

Fa pocs dies, el professor Miquel Casas, catedràtic de psiquiatria de l'Autònoma, ens recordava que hi ha gairebé un 15 % de nens que fracassen a l'escola degut a causes psiquiàtriques que es poden detectar i tractar. Entre aquestes causes hi hauria tots els problemes vinculats als dèficits d'atenció, el consum de substàncies, els trastorns de conducta, els trastorns de la son, la fatiga crònica i altres.

No es tracta de medicalitzar ni molt menys psiquiatritzar la societat. Es tracta d'agafar el toro per les banyes i parlar amb propietat de cada situació conflictiva. El coneixement que tenim avui dia del funcionament del cervell humà ens urgeix a actuar amb responsabilitat i parlar amb propietat d'aquells trastorns psiquiàtrics que, susceptibles de tractament, comprometen l'èxit escolar dels alumnes.

Es parla molt del dèficit d'atenció. A vegades sembla que està com de moda i que, fins i tot, serveix d'excusa per justificar un deficient resultat acadèmic. Ara bé: el trastorn per dèficit d'atenció existeix, pot afectar gairebé un 5% dels nens i, detectat a temps, té un dels tractaments més eficaços i agraïts en medicina. Però cal acceptar, també, que no tot nen que es distreu té un trastorn per dèficit d'atenció, ni tot nen que es mou massa és hiperactiu. Sovint a l'escola es detecten símptomes que afecten la capacitat per l'aprenentatge i la convivència a l'aula. De l'estudi d'aquests símptomes es pot avançar cap a un coneixement més profund d'aquell nen i una possibilitat d'ajudar-lo amb eficàcia. No m'agrada parlar de diagnòstics quan estem parlant de nens, de persones que es troben en plena fase de maduració. La plasticitatdel cervell infantil ens pot donar moltes sorpreses positives. Per tant, m'agrada evitar posar "etiquetes" als nens amb excessiva precocitat. Però això no priva de parlar d'un diagnòstic funcional (determinar quina és la funció que està alterada) i plantejar un tractament que pugui ajudar la persona per sortir d'un pendent de fracassos.