09 de octubre de 2011
09.10.2011
Diari de Girona

Quan a Sant pere de Galligants hi havia culte

09.10.2011 | 02:00
Quan a Sant pere de Galligants hi havia culte

"L'agost de 1835 els religiosos foren obligats a abandonar el cenobi, i les lleis de Desamortització de Mendizábal convertiren el complex monàstic en propietat de l'Estat"

Ala nostra ciutat i suposo que també en moltes altres, hi ha antigues esglésies que han deixat de ser centre de culte i tenen altres destins, una d'elles és la de Sant Pere de Galligans, de la que avui parlarem. Aquell preciós temple romànic, juntament amb el seu claustre s'han convertit en un magnífic Museu Arqueològic. Exemplar per la seva perfecta organització, pel seu valuós contingut i per la inqüestionable vàlua del mateix edifici. Fins l'any 1835 aquell temple va ser el centre de pregària dels monjos benedictins i dels fidels que hi acudien per participar en els cultes monàstics. I el claustre era el centre de la vida cenobítica, lloc de meditació i de reflexió i de comunicació amb les diverses dependències conventuals. El mes d'agost de l'esmentat any 1835 els religiosos foren obligats a abandonar el cenobi, i les lleis de Desamortització del ministre Juan Álvarez Mendizábal convertiren el complex monàstic en propietat de l'Estat. Però el temple pogué quedar exclòs de l'expropiació per haver- se considerat sufragani de la parròquia de Sant Feliu. De manera que, desafectat el monestir i exclaustrats els monjos, el temple continuà obert al culte. Quan el també desafectat convent de Sant Josep, de carmelites descalços va ser transformat per encabir-hi oficines estatals, els retaules barrocs de la seva església es traslladaren a Sant Pere. D'aquesta manera se salvaven uns altars i retaules del segle XVII, però quedaven amagades algunes estructures originals del temple romànic que acollia aquells altars barrocs. Posteriorment es destinà el claustre a seu del Museu d'Antiguitats. Més que un veritable Museu era magatzem d'obres d'art i peces arqueològiques. No tenia res a veure amb les condicions i presentació d'un museu d'avui. Però va fer un bon servei de conservació de joies que es podien haver perdut irremissiblement. I els gironins l'estimaven el seu Museu, uns, molt pocs, per entendre el valor del que allí es conservava . La majoria només n'havien sentit a parlar, però no hi havia estat mai, però el consideraven com una cosa superior, a la que els semblava que no hi tenien dret a accedir-hi. Alguns hi anaven un dia de les Fires, com a cosa ritual. En el programa de Fires una nota anunciava que aquells dies el Museu seria visitable per tothom.
A les darreries del segle XIX es veia molt concorregut aquell temple en la Missa de dotze dels diumenges i demés dies festius. Era la vulgarment anomenada Missa dels senyors. Hi acudien, entre altres ciutadans, les famílies més distingides de la ciutat. I sortint de Missa es feia el preceptiu passeig per la plaça de Sant Pere. Posteriorment la cosa va canviar i aquella addicta feligresia es va passar a la missa de dotze del Carme i el passeig per la Rambla. Costum que va ser vigent fins els anys seixanta del segle XIX en què canviaren els horaris de les Misses, i que el sis-cents va empènyer molts gironins a abandonar la ciutat els dies festius. Tanmateix, fins l'any 1936, alguns ciutadans continuaren assistint a la Missa dominical a Sant Pere i acabada la Missa visitaven el Museu. El curiós del cas era que mentre el temple era de titularitat eclesial el Museu era de l'Administració Pública, però per entrar al claustre s'havia de passar pel temple. Però no consta que aquesta anomalia hagués originat greus problemes. Una altra de les activitats eclesials de Sant Pere era el Catecisme parroquial de Sant Feliu. Era una activitat molt reeixida. Hi participaven joves catequistes no només de la mateixa parròquia, sinó també de les altres parròquies de la ciutat. Les celebracions de finals de curs del Catecisme reunien una gran concurrència. El pessebre que muntaven per les festes nadalenques atreia l'atenció de gran nombre de visitants.
A més dels esmentats altars procedents dels josepets, adossades a sengles pilastres s'hi venerava la imatge de la Divina Pastora i la de Sant Jordi. La festivitat de Sant Jordi s'hi celebrava amb tota solemnitat. Algunes vegades el predicador, quan baixava de la trona, era cridat a donar explicacions a la policia governamental. També celebraven actes de culte en el temple de Sant Pere els Pomells de Joventut, i també l'Associació d'esperantistes. La devoció que atreia més concurrència era la de la Mare de Déu del Remei. El segon diumenge d'octubre, tal dia com avui, Sant Pere era el destí d'una veritable romeria. Hi acudia gent de totes les barriades de la ciutat i també de poblacions veïnes. Els ciris aportats pels devots hi cremaven a centenars. Els nou dies de la novena també la concurrència era molt considerable. La imatge de la Verge del Remei el darrer abat del monestir l'havia confiada a la família Figueras, domiciliada en una casa veïna del cenobi. Els Figueras mantingueren viva la devoció i el culte a la Verge, durant força més d'un segle, fins a la mort del Dr. Narcís Figueras i Reixach.
Durant molts anys, el Diumenge de Passió, a les tres de la tarda,sortia del temple de Sant Pere una processó que recorria alguns carrers de la ciutat, practicant el Via Crucis.
L'any 1936, com tantes altres esglésies, la de Sant Pere va ser saquejada. Altars i imatges anaren a parar a la foguera. Els altars barrocs que s'havien salvat l'any 1835 foren destruïts el 1936. La imatge de la Verge del Remei va ser cremada com totes les altres; però l'altar, que és de pedra, es va salvar. Feia ben poc temps que el mateix Dr. Figueras i la seva esposa n'havien fet ofrena, com es pot llegir en el graó d'accés al mateix altar. Acabada la guerra el temple de Sant Pere ja no va ser dedicat més al culte. El dia 28 d'abril del 1939 en la nau central del temple s'hi instal·là la capella ardent de prop d'un centenar de víctimes de la passada revolució. Però el funeral ja no es va celebrar allí, sinó a la Catedral. L'altar del Remei es traslladà a Sant Feliu on ocupa una de les absidioles com ho feia a Sant Pere. La imatge és nova. I la llegenda amb els noms dels donants va ser traduïda al castellà, fent equilibris per aconseguir-ho, i sense poder evitar que es noti la correcció. Mitjançant un conveni entre el Bisbat i la Diputació va ser possible destinar el temple de Sant Pere a Museu. Després s'hi han practicat importants obres de restauració per retornar-lo a la seva condició original que havia quedat bastant desfigurada. Entre altres intervencions destaca la recuperació de les columnes que estan adossades als pilars, i que havien estat retallades, probablement per la ubicació d'un cor al mig de la nau. Es va suprimir el paviment que s'havia disposat sobre l'original, i que amagava les làpides sepulcrals. Es va restaurar a fons la rosassa de sobre la porta principal. S'enderrocà una casa que ocultava una part de la façana del temple... S'ha de reconèixer que ara aquest històric temple presenta un aspecte immillorable.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook