Aquests dies fa cinquanta anys de la mort accidental del cérvol Alpi, un animal que es feia amb la gent de la Cerdanya, i dels fets i comentaris posteriors. Havia estat alliberat el 21 de novembre de 1957 quan tenia pocs mesos a les muntanyes d'Alp per Jaume de Foixà, director general de Caça i Pesca, juntament amb d'altres "bambis". El 27 de febrer de 1959, aquell cervatell havia esdevingut un senyor animal de més de 70 quilos de pes. Tot i la seva considerable presència i la seva presumible potència, Alpi rondava el poble d'Alp, es deixava amanyagar pels nens de l'escola, pels veïns, pels visitants que el coneixien i menjava de la mà dels seus devots. El diari i els mitjans de l'època es van omplir de titulars pretesament ocurrents i d'expressions sentides: "Alpi, el hermano ciervo"; "Parece como si el pobrecillo de Asís, el más grande espíritu poético que existió, aquel ante cuyo amor se amansaba el lobo milagroso de Gubbio, desde el cielo infinito se hubiese fijado ahora en el simpático pueblecito de Alp, enzamarrado por la hermana nieve, brillante como tornasol de reflejos y purezas", etc.

Perquè el lector d'avui es faci a la idea de la passió que va suscitar la bèstia amb banyes de la Cerdanya, només cal mirar-se els articles publicats per Cierzo, J. Vinyet Estebanell i altres, a Los Sitios. El 6 de gener de 1960, Alpi s'havia enamorat. Es veu que el cérvol va conèixer una cérvola i es va oblidar dels humans cerdans. Una part del poble s'alegrava de no haver de riure les gràcies de la bèstia que tan aviat donava una empenta com llepava un panet; una altra part, en canvi, sospirava perquè, o Alpi o els seus cervatells, tornessin al poble. El 5 d'agost de 1960, l'idil·li continuava en aquests termes: "Etapa gerundense con franciscanismo"; "El hermano ciervo Alpi acude a la fiesta". En la crònica periodística s'explicava que l'animal també s'havia presentat a l'enterrament del secretari del poble. Notablement trasbalsat per tanta bondat, el periodista va deixar escrit per a la posteritat: "Bendito sea Dios, que en nuestros tiempos permite todavía escenas de tan sublime belleza".

Els idil·lis, les coses bones i l'enfavament duren el que duren. El 15 de novembre de 1960, s'aixecaren espesses i amenaçadores ombres sobre la idíl·lica presència del senyor cérvol. Barcelonins i barcelonines visitants d'Alp es queixaven de la bèstia. I es veu que amb raó: "el ciervo "Alpi", como se le llama, se ha desmandado, perdiendo el carácter pacífico que en un principio le distinguiera, y ataca violentamente a cuantos se ponen a su alcance, habiendo herido ya a bastantes personas. Que la cosa debe haber alcanzado notable gravedad lo demuestra el hecho de que un periódico tan sesudo y ponderado como el "Diario de Barcelona" escribe por su cuenta lo siguiente: "En atención a los excursionistas barceloneses, que tanto cariño profesan a La Molina, y huelga decir también por la seguridad de los moradores del Pirineo, consideramos que, por quien corresponda, debe ponerse fin a las fechorías del ciervo de Alp"".

I la història d'amor va tenir un final tràgic. Com si fos un titular de premsa precursor del que 14 anys més endavant farien servir per anunciar la mort del dictador, Los Sitios va escriure "Alpi ha muerto". La descripció dels fets és dramàtica: "Un grupo de cazadores, en una batida por estos montes, dio con él en tierra. Al cervatillo debió de sorprenderle mucho la boca negra del fusil que le apuntaba sin piedad. Él, que un día puso su confianza, en el compañerismo de los hombres". Era el 24 d'octubre de 1961, Alpi havia viscut 4 dels 13 anys que li corresponien per ser cérvol mascle.

El 7 de novembre, des d'Olot es feia un "mentís rotund" a l'entorn de les notícies aparegudes sobre la mort d'Alpi. L'autor confés del tret mortal, el Dr. Josep Maria Puig Danés, va argumentar que eren cinc companys, que anaven a caçar bolets, que duien tres escopetes de cacera amb munició de caça menor i que Alpi els va atacar. En resum, que tot fou fortuït. El 10 de novembre Martínez Rubio va escriure un article molt sentit: "A Alpi, muerto". Inflat per la vena poètica i en hora fava va escriure, per exemple: "Pero, casi estoy por creer, Alpi, que Dios con su Omnipotencia, tendrá reservado para los seres como tú, un lugar en los bosques eternos; con sus pinos, y arroyos con sus celestiales cataratas entre las breñas, donde el agua caracoleará en alba y blonda espuma. Etc"

El dimecres 15 de novembre, la Sociedad Deportiva de Caza de Olot y Comarca va fer públic un aclariment sobre les circumstàncies de la mort d'Alpi: el doctor Puig Danés no era un caçador furtiu; no tenia gossos de cap classe i va actuar en legítima defensa". El 19, Cierzo parlava de "la deserción de Alpi" per explicar el que havia passat: "Alpi ha muerto tras su traición a los hombres". No obstant això, en el judici de faltes celebrat al Jutjat Comarcal de Puigcerdà, a finals de 1961, contra Josep Maria Puig Danés, Salvador Mestres Oliveras i Jordi Danés Llongarriu, es va dictar sentència condemnatòria per haver infringit la llei de Caça, penada en els articles 47 i 48.

L'any 1962 encara se'n parlava. El 4 d'abril el Jutjat d'Instrucció de Puigcerdà va dictar sentència absolutòria per als tres olotins. A finals d'abril, els tres exculpats foren homenatjats pels col·legues. El 18 de maig, en una columna signada per "G", es fa referència a l'amor pels arbres i animals, amb sana ironia: "... pero por el amor de Dios, amemos primero al hombre, a la sociedad... Pretender lo contrario, sería como aquellos que quisieron hacer propaganda de sus sentimientos a costas de la muerte del ciervo "Alpi", que hubieran preferido, por lo que se ve, que la cosa hubiera sido al revés. O de quienes abroncan al señor que con un palo ahuyenta al perro que intentaba morderle. Como si el buen señor tuviera la obligación de dejarse morder..." Més clar, l'aigua.

Avui, en absència de valors sòlids per anar per la vida -valors arrelats a la terra, al sentit comú i al tarannà filantròpic i humà-, es donen arreu torrents de sentimentalisme ximplet, escenes de llagrimeta fàcil, que alimenten les converses, les tertúlies i fins i tot les opinions sentencioses. El fenomen no és nou però és profundament alienador i atordidor de la intel·ligència humana. I aquesta és justament la plaga més important dels nostres dies perquè la totxesa no coneix aturador.