Una de les conseqüències de la crisi economicosocial, que s'ha anant engrandint des del 2007 fins a l'actualitat, i que no sembla tenir aturador a curt termini, ha generat, entre d'altres coses, una conflictivitat desbocada, una precarització insospitada de les relacions laborals i una preocupació justificada de tota la ciutadania. Situació profundament preocupant, especialment des de la situació de les persones amb menys recursos i més desprotegides per la manca de mitjans, de coneixements i de preparació. La difuminació de les responsabilitats personals per mitjà de societats instrumentals, la facilitat amb què se sol saltar la llei i la manca de conseqüències serioses quan s'infringeixen normes o es violen drets aliens és camp abonat perquè creixi la conflictivitat, i amb ella la injustícia, que no sempre reparen els tribunals.

Fa pocs dies vaig parlar de la dramàtica situació actual de la jurisdicció social, en la qual la manca de resposta ràpida i de celeritat aboca a la desesperança a milers de justiciables, perquè una justícia lenta sol ser ineficient, ineficaç i injusta. I els problemes en l'àmbit laboral han crescut desorbitadament. Aquesta realitat ens ha de moure i commoure, ens ha de portar a reflexionar i ens ha d'impulsar a l'acció per evitar el pitjor defecte de la nostra societat, la indiferència davant dels problemes aliens.

És necessari evitar la judicialització de tots els problemes. Acords amistosos, mediacions de qualsevol mena, conciliacions extrajudicials... són eines que caldrà implementar i cultivar. I tots aquells que aconsellem i assessorem ho hem de fer amb prudència i sinceritat, tot confiant en la bona voluntat, en la bona fe i en la paraula de les persones. Hem de facilitar camins i alternatives per trobar solucions sense arribar als tribunals. Cal promoure la cultura del diàleg i de la solució amistosa, sempre que sigui possible, tot evitant litigis judicials incerts, llargs i costosos. S'han d'evitar demandes infundades, peticions errònies i processos insostenibles, i això exigeix honestedat per part dels professionals que assessoren.

Les lleis ja preveuen l'existència de temeritat quan es pleiteja indegudament i sense base, i la sancionen, o l'haurien de sancionar amb sancions pecuniàries. Però la temeritat en un plet no s'hauria de fer recaure sobre el justiciable sinó sobre el professional que l'ha assessorat i ha plantejat una demanda insostenible. Els professionals han d'actuar amb honestedat i ética. Només així podrem facilitar una solució eficaç i justa als problemes de les persones, tot reduint una litigiositat moltes vegades innecessària i quasi sempre injusta.