No serà amb indults a banquers condemnats en ferm com el conseller delegat del Santander, Alfredo Sáenz, com els socialistes recuperaran al seu electorat. Al contrari, cabria emprendre una acció legal seriosa i estructurada contra els responsables de l'estafa piramidal anomenada crisi que ha buidat les butxaques, les esperances i el futur de desenes de milions de famílies europees. Com ja va advertir Thomas Jefferson, el poble que permet que els bancs controlin la seva moneda i la seva vida, serà desposseït primer amb la inflació, seguida de la recessió. És exactament el que ha ocorregut. Naturalment no es pot empresonar tots els implicats, perquè deixaria de funcionar el país. Franco va ser benèvol -tot el que podia, que no era gaire- amb els obrers especialistes d'Alcoi: eren els únics que sabien manejar els telers i havien de sortir de la presó encara que fos en horari laboral. Quan un no és força bo per exercir la indulgència espontània, ha de conèixer, almenys, els seus avantatges pràctics i Franco no era català, però era gallec. Primer marcar el límit, restablir les regles de joc, redescobrir l'esfera política i la seva autonomia. L'0bjectiu socialista no és, precisament, aspirar a un lloc a Gas Natural, després passa el que passa. Després es tracta de recuperar certa progressivitat dels impostos i les polítiques redistributives, impulsar el rigorós laï?cisme de l'Estat i fer tot allò que Rubalcaba va anunciar en la campanya però no va fer en el Govern. Pot ser que aquesta política només sigui aplicable a escala europea. Serem pacients però, en aquest cas, cal prémer l'accelerador de la unitat. Tot el poder en economia, defensa i exteriors per a un president europeu, responsable davant el Parlament, elegit per sufragi universal, directe i secret. Què quedarà per al Govern d'Españiiiia (o per a la France). Doncs cultura i balls regionals, sempre que no cometi massa trencadisses ni posin a Bono. De res.