Fa poc, la universitat d'Alacant em va convidar a parlar sobre llengua i cuina. Però no els vaig pas poder donar bones notícies, ben al contrari. En el nostre domini lingüístic, ja diem jamón en comptes de pernil o cuixot, atún en comptes de tonyina, rodaballo en comptes de rèmol empetxinat o turbot, tronquitos de mar en comptes de surimi, parrillada en comtpes de graellada, i fins i tot (la Ribera), serdo, ternera, tortilla. Una alumna meva a l'Escola de Turisme i Direcció Hotelera de la UAB, catalanoparlant i de cognoms catalans, en un treball de curs em va escriure, amb tota tranquil·litat la paraula "mejillons", entre moltes altres perles -encara que els musclos o clòtxines no en tinguin-. Per no esmentar els mots de la cuina introduïts per l'espanyol des d'antic: platillo, relleno, picadillo, putxero (alguns els he documentat des del s.XVII). La mort anunciada i dolça del català, programada sistemàticament per Castella almenys des del segle XV, des de l'establiment de la Inquisició castellana, el 1482, i continuant fins avui, i amb una testa coronada que ho nega -és l'única llengua europea parlada per milions de persones que no és oficial-, amenaça també la mort d'una cuina. Sense mots que la designin, no hi ha cuina, ni respecte, ni, tan sols coneixement.

Molts habitants de la ciutat de València ja no saben el que vol dir allipebre, ni arròs a banda (arroz abanda). Ni fideuada (fideuá, fidegüá), ni arròs amb fesols i naps ("arroz en fesols y naps"), ni uns rovellons (rebollones). I molts habitants i restauradors de Barcelona ja no saben què és una escalivada (de "caliu"), ni una esqueixada (d'"esqueixar"), ni una coca de recapte (espècie de pizza), ni un capipota (callos). Cap d'aquestes grafies bàrbares i patuesitzants és inventada; n'he comprovat el seu ús per escrit, fins i tot en llibres.

Quants habitants de Palma ja no saben què vol dir trempó (de trempar, amanir), o ensaïmada (de saïm, llard)?

Perquè si per als espanyols la llengua és companya de l'imperi -i per això han imposat i imposen l'espanyol, que és el nom que ells i la resta del món dóna al castellà, com a mínim des dels s.XVI-XVII-, per als catalans és companya de la cuina. Sense la llengua viva -i necessària, és a dir, oficial-, no tenim possibilitats de conservar els mots de la cuina, la clau que interpreta l'antiga saviesa.

Per a la nostra llengua -i per a la cultura europea- això és particularment greu: en català, a Europa, es varen escriure els primers llibres de cuina, de bones maneres, de confiteria, de teoria gastronòmica... Al pas que anem, necessitarem experts en llengües arcaiques i mortes, i Espanya i el seu rei faran una gran festa.