Els socialistes catalans inicien avui un congrés crucial, probablement més que el celebrat a Sitges l'any 1994 quan les bases es van rebel·lar contra el lideratge de Raimon Obiols per donar pas al cap de dos anys, en el congrés de l'Hospitalet, a una direcció que ha estat la que, bàsicament, ha dirigit el partit en els últims quinze anys. La gran diferència és que ara el PSC no disposa de l'elevada quota de poder polític que tenia llavors. Aquest congrés arriba després de tres derrotes electorals consecutives: catalanes, municipals i estatals. Un escenari inèdit. El PSC ha perdut la seva part en el Govern d'Espanya, la Generalitat, els ajuntaments de Barcelona i Girona i la gran fortalesa de la Diputació de Barcelona. Però no només han perdut poder, sinó que s'han quedat gairebé sense discurs polític a Catalunya. En els últims temps, ha viscut d'una onada hegemònica provinent dels anys vuitanta i noranta. Amb el canvi de segle, malgrat haver tingut per primera vegada la presidència de la Generalitat, va iniciar un declivi que ha culminat amb les últimes trompades electorals. ¿Tindrà capacitat per capgirar-ho a partir del congrés d'aquest cap de setmana? No sembla fàcil perquè les inèrcies i les hegemonies no es construeixen en quatre dies. Al marge de la direcció resultant d'aquest congrés, que ha capitalitzat el debat de les últimes setmanes, el PSC ha de saber connectar amb el centreesquerra català en la doble direcció d'anada i tornada. És a dir, no només ha de ser receptor de les noves demandes de la societat, sinó també ha de saber perfilar un discurs propi amb propostes per atraure i convèncer els ciutadans. Aquest problema no és exclusiu del PSC. Afecta tota la socialdemocracia europea. La crisi ha desorientat una esquerra absent de les grans decisions que s'estan adoptant en una Europa pilotada per la ideologia conservadora i neoliberal.
