Catalunya viu uns moments difícils i a més plens de confusió. Per un banda, patim la crisi econòmica agreujada pels tractes que rebem de part de l'Estat espanyol; per una altra, la situació política és clarament confusa. Tal com és conegut, de fa molt de temps, la política catalana es mou segons dos eixos. Primerament tenim, com qualsevol societat europea, el problema de realitzar polítiques que afavoreixin el conjunt de la població, i d'una manera especial els seus segments més populars, o bé d'afavorir polítiques d'expansió econòmica sense fer èmfasi en el repartiment de la riquesa creada. Després hi ha el fet nacional que fa situar els individus, les associacions i els partits polítics a favor d'un ventall de possibilitats que van des de l'adhesió a Espanya com una simple autonomia, la integració de Catalunya a Espanya com un federació, o finalment, la posició clara i neta que propugna la independència. Resulta evident que els dos vessants del problema estan íntimament relacionats, encara que molts ciutadans i també nombrosos polítics no ho vegin o no ho vulguin veure.
El camí vacil·lant, sense un projecte de futur clar, que segueixen els dos partits majoritaris catalans, ha portat CiU, per una banda, a fer protestes, d'un cert radicalisme catalanisme, i per altra, a mantenir unes relacions vergonyants amb el Partit Popular a la Diputació de Barcelona i també al Consell municipal de la capital catalana i també, parcialment, al de Girona. I per augmentar la marxa poc clara que segueix aquesta coalició, ara anuncien que no votaran a favor de la investidura de Mariano Rajoy si no els asseguren que el pacte fiscal serà una realitat. No s'entén una estratègia com aquesta, pel fet que és ben segur que el pacte fiscal del qual han parlat a bastament no l'aconseguiran; caldrà saber si s'acontentaran amb promeses de futur que potser rebran i que, de ben segur, seran només una cortina de fum per amagar la negativa radical.
Pel que fa al PSC, continua llepant-se les ferides que li han ocasionat les derrotes patides en les tres darreres conteses electorals. Però, les patacades sofertes no sembla que els faci fer la catarsi ideològica que els convindria. Segueixen sense tenir una posició clara respecte dels dos eixos esmentats que té la política catalana. En lloc d'això només parlen de noms i no pas d'idees; s'elegeix Pere Navarro com a primer secretari del partit, i es declara que, novament, es renuncia a recuperar el grup propi al Congrés de Diputats de Madrid. Tot fa pensar que els homes forts que han dominat el partit han guanyat novament la batalla, amb la qual cosa, em permeto de sospitar que la davallada del suport popular continuarà augmentant.
Comptat i debatut, resulta evident que els dos partits polítics catalans majoritaris segueixen un camí que els allunya dels ciutadans als quals formalment representen. Els cal a tots dos una regeneració pregona. S'han convertit em màquines burocràtiques rígides, tancades en elles mateixes, que prenen decisions sempre més orientades a servir els interessos del partit que no pas pels de la societat. El distanciament que practiquen l'estan pagant car, segons es demostra amb l'abstenció catastròfica que es produeix en les eleccions.
Enfront d'aquesta confusió caòtica del sistema polític del país, una part substancial de les seves forces vives ha encetat el camí que condueix a la plena independència. Es tracta d'una presa de consciència que cada vegada pren més vigoria, però que no troba una articulació adient en els partits polítics de l'arc parlamentari. Actualment, aquest moviment de fons de la societat catalana està representat per diverses formacions massa petites per constituir una força eficaç. Potser caldrà esperar que els republicans acabin la seva reconstrucció i estiguin en condicions de liderar el procés de defensa dels interessos propis enfront del context espanyol hostil.
De tota manera, el nivell del sistema polític més pròxim a la societat civil que és el municipal, està gestant un procés que pot tenir una importància decisiva, per ell mateix i per les influències que probablement provocarà en els estrats més alts de les estructures polítiques. Tal com és conegut, fins ara, més d'un centenar i mig de municipis han aprovat resolucions declarant-se partidaris del dret a l'autodeterminació i s'han associat formant l'Assemblea de Municipis per a la Independència. La iniciativa ha partit de Vic i s'ha estès com una taca d'oli. Actualment en formen part diverses capitals de comarca i darrerament la ciutat de Girona. Que molts consells municipals del país es declarin a favor de la independència és un fenomen completament nou i la darrera adscripció de la capital de l'Onyar, el referma considerablement, atorgant-li, a més, una dimensió simbòlica considerable. Molts d'aquests municipis estan governats per batlles que pertanyen a Esquerra Republicana, però resulta significatiu que n'hi ha una bona colla que són de Convergència i també d'Unió, tal com és en Josep Maria Vila i d'Abadal, batlle de Vic.
Esperem que l'actual confusió es resolgui i que la política catalana segueixi finalment els camins de la racionalitat i de la justícia.
