L'Institut d'Estudis Gironins acaba de publicar un volum de pes. És el volum cinquanta-dos corresponent a l'any 2011 i s'ofereix com a Miscel·lània d'homenatge a Gabriel Roura i Güibas. Avui no comentaré el contingut d'aquest volum que, com indica el seu mateix títol, és de caràcter miscel·lani, s'organitza cronològicament per les etapes de la història i recull un conjunt ampli i interessant de treballs de dictats a Mn. Gabriel Roura per part d'amics, companys i deixebles. Només dir que amb les aportacions que cada any publiquen els Annals anem avançant cap al millor coneixement de la història de les terres de Girona i anem coneixent aportacions i novetats sobre les principals qüestions de la nostra peripècia comunitària.
Vull, en canvi, referir-me a la persona i a la biografia de l'homenatjat, tot subratllant que el mateix volum l'encapçalen dos treballs de caràcter biobibliogràfic sobre Mn. Roura. D'una banda, l'article de Joan Villar Torrent, "Mn. Gabriel Roura i Güibas (1932-2008), canonge arxiver de la catedral de Girona", i el d'Isabel Juncosa Ginestà "Bibliografia de Gabriel Roura i Güibas (1932-2008)". Cal dir, així mateix, que en aquest mateix volum es publica un darrer treball inèdit de Mn. Roura, un petit article pòstum, dedicat a la figura de Dalmau de Raset.
Si ens fixem en la bibliografia cal destacar nombrosos treballs relacionats amb la Catedral de Girona, amb l'edició de col·leccions documentals, amb diferents aspectes de la història de l'església de Girona i amb el repàs d'alguns monuments i les seves singularitats. Cal destacar, en aquest sentit, els articles que amb caràcter biogràfic i d'homenatge va dedicar a mossèn Jaume Marquès Casanovas l'arxiver, antecessor seu, i a les tombes de Ramon Berenguer II i la comtessa Ermessenda; principalment aquest darrer perquè aclareix de manera concloent que es tracta efectivament del sepulcre de la gran comtessa Ermessenda i no de Mafalda, com en algun moments s'havia dit. I, molt especialment, les seves aportacions a edicions de facsímils del llibre del Beat de Lièbana de la Catedral o del Martirologi d'Usuard. El seu coneixement li va permetre també fer aportacions generalistes i de síntesi, la més important de les quals el llibre Girona carolíngia: comtes, vescomtes i bisbes, del 785 a l'any 1000 (Girona,1988), dins de la Història de Girona editada conjuntament per l'Ajuntament i la Diputació. No cal dir que guardo un record molt singular i afectuós de la seva col·laboració en el llibre que vam dedicar a la Catedral de Girona l'any 2002, en una edició de l'editorial Lunwerg.
Però més enllà dels seus treballs científics i acadèmics, m'interessa ara destacar el perfil biogràfic, el rostre humà d'una persona que vaig tenir d'alumne i que com en molts altres casos va superar el mestre en els temes de la seva especialitat que, com la paleografia i la història de l'Església, van ser finalment el seu camp de treball un cop acabada la carrera. Tant que a partir de 1977 va ensenyar al Col·legi Universitari de Girona i, més endavant, també al Departament d'Història Moderna de la Universitat Autònoma de Barcelona. Per altra banda, des de 1975 va començar la seva tasca d'arxiver primer a l'arxiu diocesà, després (1977) a l'arxiu de la Catedral i de 1981 endavant, un cop traspassat Mn. Marquès, com a arxiver de la Catedral.
Aquest vessant no va ser mai incompatible amb la seva tasca pastoral que estrenà a Llagostera (1955), va continuar a la parròquia del Carme (1958), a Sarrià de Ter des de 1965, Colera de 1882 a 1890 fins que fou elegit president del capítol de la Catedral el 23 d'abril de 1990, càrrec que va mantenir fins el 2006. La notícia de la seva mort sobtada el 26 de febrer de 2008 va deixar una empremta de tristesa, emoció i trasbals.
No puc donar detalls del seu pas per les parròquies on va innovar i renovar els mètodes pastorals i va introduir casals i colònies com un camí per incorporar els infants i els adolescents a les tasques parroquials. Sí que puc explicar més de prop que era un home afable, contingut i discret, amb un punt d'elegància vestia sovint amb corbata i en els dies d'hivern no deixava l'abric i un barret. Li agradava la conversa i la tertúlia al voltant d'una taula, el futbol i el ciclisme, amb una afició especial al Tour, que va heretar del seu pare i procurava donar a la Catedral la dimensió social i cultural que es correspon al primer temple de la ciutat i de la diòcesi. Exercia la presidència del Capítol amb afany de donar projecció a la Catedral cap enfora i cap endins, per interès pastoral, litúrgic i cultural. Li agradava viatjar, anar a visitar els amics que havia deixat arreu i trobar-se amb les persones que havia conegut i vivien en d'altres països.
És en aquesta etapa, més directament vinculada a la Catedral, que es relaciona amb les tradicions i les celebracions ciutadanes i exerceix de consiliari de confraries i entitats d'una gran dimensió ciutadana. Per tots aquests motius li agradava que els gironins truquessin a la porta de la Catedral per casar-se o batejar els seus fills, i donar també, així, al temple, més enllà de les grans solemnitats, l'oportunitat de ser vist i gaudit per molts ciutadans que d'una altra manera potser no s'hi haurien acostat mai.
El recull que suscita aquest article és un reconeixement a la trajectòria d'un capellà il·lustrat que, nascut a l'Empordà i amb profundes arrels figuerenques, va deixar la seva petjada per les parròquies de la diòcesi i finalment a la ciutat de Girona. Del record d'en Gabriel Roura ens queda una gran recança, un pòsit de tristesa, la gran satisfacció de tota la feina feta i la constatació que ja no va poder veure les darreres novetats de la nostra Catedral.
