Les campanades que van anunciar l'entrada de 2012 posaven fi a dotze mesos esgarrifosos per a la gent en situació d'atur o amb treballs precaris i s'iniciava un període incert per a sectors de la població desfavorida i colpejada amb duresa per la crisi econòmica.

Transmetre l'opinió que el proper any serà una mica menys angoixant, que s'obriran escletxes d'esperança no és creïble quan s'acaben d'aprovar noves mesures d'austeritat.

Els poderosos de la terra, conjurats per continuar exercint la seva influència i autoritat, s'entesten a aplicar una disciplina prussiana de control del dèficit públic, ajustaments de plantilles, retallades de salaris i contractes tercermundistes. Segons ells, tothom ha d'anar a toc de campana per contribuir amb el seu esforç a la recuperació de l'economia.

Bé, tothom, tothom, no. A banda queden els principals munyidors que s'han beneficiat de l'especulació immobiliària i creditícia durant els anys de bonança. Aquest cobdiciosos i malfeiners no han pagat per les penalitats que han provocat.

Ara bé, la història ensenya que no es pot estirar indefinidament la corda que penja del coll dels humiliats i resignats sense que aquesta es trenqui. Que no s'equivoquin!

Si avui la gent està acovardida i temorosa, predisposada a inclinar el cap davant la coacció, aquesta actitud no és per sempre, no pot ser sempre i no serà per sempre. La ràbia i la impotència que acumulen els homes i dones que estan sofrint les sotragades de la crisi algun dia sortiran a la llum per reclamar uns drets que, perversament, s'estan trepitjant.

Ben segur que no seran els partits de l'oposició els que encapçalaran l'onada de protestes, tot i que, s'hi voldran afegir per capitalitzar el descontentament. Tampoc prendran la iniciativa els sindicats que, per conservar el seu estatus de burocràcia sindical, estan disposats a pactar amb la patronal un programa de mínims, quan està cantat que el Govern flexibilitzarà la negociació col·lectiva, instaurarà un contracte únic i abaratirà l'acomiadament.

El moviment dels indignats del 15 M, amalgama d'una rebel·lia calidoscòpica, sense lideratge ni programa, només serà una alternativa real si no roman a les places i carrers.

Un pas endavant és necessari i possible. S'han de constituir òrgans democràtics i representatius que actuïn com a contrapoders en els serveis públics, les empreses, les institucions, els tallers, la universitat, els instituts...

A tot arreu s'han de defensar uns drets socials que estan en perill per culpa d'unes polítiques que empobreixen els assalariats i empenyen el país cap a la recessió.

Amb el nou any, un nou afany!