Comencem l'any amb un munt de dades, a part del famós calendari maia, que indiquen que no hi ha cap mena de motiu per a l'esperança. Ens parlen de xifres desorbitades d'augment de l'atur, de noves i sagnants retallades, d'increments no assumibles dels impostos, de més dificultats per aconseguir crèdits, de major pèrdua de les llibertats i dels drets socials adquirits i allò que, des de sempre, era una dura pujada de gener, es converteix en una escalada no apta per a la majoria de la població. Amb aquestes perspectives resulta difícil fer bona cara al començament del nou any.
Però, mentre aguantem com podem el xàfec de les males notícies, hem de suportar també el silenci del nou president del Govern espanyol, que no es digna a dir ni per aquí ni per allà, ni tan sols a corroborar la duresa del moment, i incrementa amb la seva mudesa la sensació que el vaixell s'enfonsa. Mariano Rajoy ja té experiència en vaixells enfonsats i sobretot, en manca de previsió de les catàstrofes i, precisament, per la seva desastrosa gestió del Prestige, hauria de saber millor que ningú que en les crisis el silenci mai no és rendible. Per comptes de posar-se al davant de la manifestació, el nou president opta per amagar-se a La Moncloa deixant que cadascú afronti com pugui la dura realitat i fent créixer, amb la seva actitud, una percepció de pobre home d'Estat incapaç d'afrontar els problemes i, menys, d'aportar perspectives de solució.
I per si no n'hi hagués prou amb un president mut, hem de conviure alhora amb una oposició desdibuixada que encara no ha paït els suspens dels ciutadans, que tampoc sap què fer ni que dir davant un problema que ens desborda per totes bandes i que esta més preocupada per veure qui posen al davant d'un partit sense rumb. I sols, i sense paraules, encara es més difícil tot plegat.
