Atocar d'aquell Pati de l'Hospici, que Fita va pintar el 1947, es pot veure ara a la Casa de Cultura l'exposició Llum i color, els vitralls de Fita, 1956-2011, un compendi de la faceta de vitraller d'aquest artista nascut a Girona el 10 d'agost de 1927.

Després de fer-hi una visita ràpida i de repassar d'una llambregada el catàleg em vaig concentrar en un projecte de vitrall per a Progrup, encàrrec de Jordi Vidal Boris i que és alhora un esquema urbanístic i un esbós rectilini de la Girona monumental i, principalment, de la Catedral. Em vaig dir a mi mateix, amb goig, "l'urbanisme i els volums de la ciutat fets vitrall". I no vaig poder resistir la temptació d'anar diumenge passat a l'oficina que Progrup té a la cantonada del carrer de Santa Clara amb l'avinguda de Sant Francesc amb façana sobre l'Onyar. Ho vaig fer perquè el dibuix del vitrall que m'havia seduït no sortia al catàleg, o almenys, no el vaig saber trobar en un primer cop d'ull, i volia veure en directe si s'havia fet o no. I plantat a la vorera vaig poder admirar a l'interior de l'establiment aquest vitrall urbà d'unes dimensions considerables.

Satisfet per la comprovació vaig començar a remenar llibres i treballs de Fita per refrescar-me la memòria i tenir viva l'evidència d'un artista compromès amb la seva ciutat, amb el seu país, amb el temps que li ha tocat de viure i amb una visió integrada i integral de l'art que l'ha dut per camins de permanent recerca i experimentació, tant pel que fa les tècniques com el treball dels materials.

Per conèixer bé l'obra i la dimensió humana de Fita cal consultar el catàleg de l'exposició Fita. Exposició antològica. Escultura, pintura, dibuix, ceràmica, obra d'encàrrec, publicat a Girona el 1980 per l'obra cultural de La Caixa. Hi trobem unes "Reflexions sobre Domènec Fita" d'Alexandre Cirici, i el text "Domènec Fita" de Narcís Negre, així com una cronologia i una extensa relació de textos periodístics en diaris i revistes que li han estat dedicats. I també el catàleg de l'exposició Fita. 50 anys d'art integrat, organitzada per la Generalitat de Catalunya al Palau Robert de Barcelona l'any 1994, comissariada per Sebastià Goday i amb textos d'Arcadi Pla i un estudi d'introducció a la vocació de Fita del mateix Goday.

Cal, però, també explorar el testimoni personal del mateix artista, que durant la seva tasca pren tota mena d'apunts i escriu reflexions al fil de l'obra, de la vida i de l'actualitat i per això el mateix Fita es reclama de la seva vida com a principal font d'inspiració de la seva obra. És el que ens transmeten les seves Vivències, publicades l'any 1985 per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i la Diputació de Girona. I, molt especialment, el volum dels seus Escrits (1947-1997), publicats per la Diputació de Girona l'any 1999, amb un pròleg de Joaquim Rabaseda i un epíleg d'Eva Vàzquez.

La seva vinculació amb Girona ha estat sempre total, vital, i tot i ser un artista prolífic i polifacètic amb obra a tota la geografia catalana, el cert és que la dimensió gironina de la seva obra té una singularitat especial que s'expressa amb molta força en la seva Columna de la història de Girona, instal·lada a Pedret l'any 1985 fruit, en molt bona mesura, de la seva empenta, de la seva iniciativa i de la seva generositat, i que va ser glossada per Narcís-Jordi Aragó en el text Les fites de la història, publicat l'any 2005 pels Amics de la Unesco amb motiu de l'homenatge que se li féu per commemorar el vintè aniversari d'aquesta escultura. Un any abans, amb el mateix Narcís-Jordi Aragó, havia publicat el llibre Pedra sobre pedra, dedicat íntegrament a Girona amb dibuixos de Fita. Uns anys més tard en el llibre Fita. Girona, editat per la Fundació Fita l'any 2004, s'hi concentra una amplíssima referència al treball de l'artista a la ciutat, amb la ciutat, per a la ciutat i sobre la ciutat.

En realitat, des que l'any 2000 es va crear la Fundació Fita, va començar una tasca de sistematització, divulgació i catalogació d'una obra enorme de la qual no en tenim encara la dimensió total. I quan la tinguem ens mancarà encara una reflexió i un coneixement dels centenars de blocs amb apunts i esbossos de Fita que són com un tresor delicat i íntim que l'artista vetlla amb cura especial ara que en veu la dimensió i que ha anat acumulant al llarg de tota una vida. Però l'esforç de sistematització no comença amb la Fundació. El mateix Fita ja havia promogut algunes exposicions i textos antològics que ajuden a emmarcar la seva obra.

No em puc estar de relacionar una extensa bibliografia que convé que es conegui i que se sàpiga que existeix, a disposició de tothom, per a un millor coneixement i una adequada valoració de la dimensió i l'abast de la trajectòria de Domènec Fita.

L'any 1987 es publiquen els llibres de Narcís Negre Fita. El dibuix i l'artista, (Caixa d'Estalvis Provincial), i de Josep M. Garrut, Fita escultura, 1939-1987 (Ajuntament de Girona). L'any 1988 es publicaria el de Joan Vila Grau i Xavier Carbó, Fita. Vitrall, 1956-1987 (Diputació de Girona). Seguirien Fita. Pintura, 1942-1989 (Diputació, 1990), Fita, periple d'un any. VII-1991/VII-1992 (Col·legi d'Aparelladors, 1992), i Fita. Art religiós (Diputació, 1996).

Segueix després l'amplíssima i acurada producció de la Fundació amb Fita. Rostres,1942-1992 i Fita. Rostres,1992-2002 (editats respectivament el 2001 i el 2002). Fita. Obra 2002 (2002), Fita, medi i art (2003) el ja esmentat de Girona el 2004, Fita, ceràmica (2004), Fita, fauna (2005), Fita, el Nu (2005), Fita, art integrat (2005), Fita, escultura (2008) i Fita, vitralls (2012). Aquest darrer, el catàleg de l'exposició que m'ha servit de pretext per a aquesta llarga excursió i relació. Encara hi hauríem d'afegir tota la seva dimensió pedagògica i la tasca duta a terme de forma individual i col·lectiva, com ho palesa el llibre Estudi d'art Fita, editat l'any 2006.

Aquest repàs és, sens dubte, parcial i mai no podrem tenir la pretensió de la total exhaustivitat perquè la proliferació d'obra, exposicions i catàlegs ho fa molt difícil en un simple article periodístic.

I vull afegir que la mateixa obra desborda el marc d'aquesta ingent catalogació, com ho palesen alguns retrats de l'any 1971 que tenim per casa i alguna peça més que, pel que he vist fins ara, no figura en cap catàleg i com molta altra gent podria testimoniar.

Des dels treballs juvenils, des d'aquell Pati de l'Hospici de 1947, passant per l'accident de Betlem de l'any 1953 fins ara, una vida fecunda dedicada a l'art amb amor i passió.