la crisi és polièdrica, admet múltiples explicacions i totes tenen una mica de raó. Totes tenen la seva pedagogia i el seu missatge encara que els missatges cal saber i voler llegir-los. Una de les explicacions ens parla de la crisi com a efecte imprevist i no desitjat de la globalització i sosté que Europa i els EUA han estat vivint bé a costa que la resta dels països visquessin malament. Uns consumien i altres posaven les matèries primeres a baixos preus. Res de nou perquè això ha estat una constant en la història, però la cobdícia d'alguns que van veure grans negocis al mercat xinès i la mateixa dinàmica del model portaven a la seva extensió i generalització. I en trencar o aixecar les comportes, de la mateixa manera que en els vasos comunicants, tot tendeix a igualar-se. Uns pugen i els altres baixen. Per als que érem a dalt és dur i difícil baixar mentre que comprovem que la Xina, l'Índia, Rússia o el Brasil, entre d'altres, pugen. Éticament no hi ha res a retreure i ens n'hauríem d'alegrar per ells, però el tauler de joc ha canviat i tots plegats hauríem de ser conscients que el nivell de vida occidental i el model basat en l'apoteosi del consum i l'explotació intensiva dels recursos naturals no donava per a tothom. El món és massa petit. I en això estem, buscant el nou model.

Una altra explicació ens parla del model industrial basat en la fàbrica en la qual hi havia molts obrers i es necessitava temps per enriquir-se fins que algú va descobrir el món financer que és net, no hi ha obrers i es guanyaven els diners ràpid, i a partir d'aquí acabem embolicats en un casino financer fins que ha explotat.

També hem sentit que l'estat del benestar creat fa anys ens ha permès gaudir d'un llarg període de prosperitat i progrés però que amb el temps ha agafat sobrepès, arterioesclerosi, colesterol, hipertensió i altres problemes de l'edat fins a fer-se ineficient i insostenible en un món global i competitiu. Ara tocaria aprimar i mai és fàcil, ni còmode, ni agradable. Sembla que en això estem.

Hi ha moltes més explicacions de la crisi però totes tenen en comú els excessos, l'avarícia o el mai n'hi ha prou en relació amb els diners, tots ells pecats capitals inherents a la condició humana i que la política no ha sabut o no ha pogut preveure o gestionar.

No hauríem d'oblidar que a la crisi hi hem entrat per una porta però en sortirem per una altra. Ens equivoquem si volem tornar a la situació anterior. El futur serà una altra cosa.

Un bon exemple que el futur serà una altra cosa és el curiós canvi produït entre els neoliberals. Amb la caiguda del mur de Berlín, cap a l'any 1989 i de la mà de Margaret Thatcher i de Ronald Reagan es va imposar el neoliberalisme, que descansava en la desregulació, la baixada d'impostos i les privatitzacions. Es parlava del final de les ideologies i va ser bonic mentre va durar. Però la història segueix el seu curs, la realitat s'imposa i avui podem comprovar que aquells que defensaven una cosa ara defensen el contrari. Els que parlaven de desregulació avui reclamen unànimement que cal regular més i millor els mercats financers. Els que parlaven d'abaixar impostos advoquen ara per augmentar-los. Les pujades de l'IVA, de l'IRPF, de la tributació de les rendes de capital, la recuperació de l'impost del patrimoni o de les grans fortunes són a l'agenda per no parlar de la pujada de les taxes universitàries o de l'augment del preu de tots els serveis bàsics que avui estan a l'ordre del dia. I amb les privatitzacions per obtenir ingressos caldrà anar amb cura perquè tots hem après que al cap de poc temps no tenim ni els diners, que se n'han anat per al pagament d'interessos a la banca, ni el patrimoni públic, del qual ens hem desfet.

Predomina el debat econòmic a curt termini i és lògic perquè els problemes són urgents, però a poc a poc comencen a aparèixer aportacions a mitjà i llarg termini en les quals els filòsofs i els sociòlegs aniran guanyant protagonisme perquè cal recuperar el vell costum de preguntar-se el perquè i el per a què de totes les decisions.

Potser és oportú alertar que els temps de tribulacions porten incertesa, por al futur i riscos de populismes i caldrà fer un esforç per preservar la solidaritat, la tolerància i la generositat que poden estar en perill i són essencials per mantenir cohesionat un país.