Qui no coneix la història d'Oliver Twist? És una de les primeres novel·les socials de la història de la literatura universal, i la primera que, en llengua anglesa, té un nen com a protagonista. No deixa de ser un cru i dur retrat d'una societat hipòcrita en la qual els nens viuen sense cap mena de consideració social. El petit Oliver, maltractat i utilitzat per una societat sense escrúpols, ens obre les portes al que ha sigut la història de la lluita pel reconeixement dels drets dels nens. Londres apareix com una capital sense ànima i sense cor, capaç d'explotar allò més innocent. Al llarg del relat, Dickens ens ofereix un magistral compendi de la història d'un nen marginat per aconseguir sobreviure i per recuperar, malgrat tots els entrebancs, el lloc que li correspon en la societat.
La commemoració aquesta setmana del dos-cents aniversari del naixement de Dickens és una ocasió per revisar aquesta original narració i, amb aquesta, revisar la història de la infància durant aquests dos darrers segles. Malgrat que s'ha avançat, la infància no gaudeix encara de tots els drets que li pertoquen. Penso en la situació de fam i explotació que viuen milions de nens en els països que hem anomenat, eufemísticament, del Tercer Món. Nens condemnats a treballar per damunt de les seves forces, nens explotats dins rutes de turisme sexual mai denunciades per Occident, nens que emmalalteixen i moren per manca d'una vacuna que té un preu irrisori i que no està al seu abast, nens que moren de fam mentre aquí es llença el menjar a les escombraries...
I penso també en els nens abandonats. La desaparició dels hospicis no nega la realitat del problema. Si tot nen té dret a una família estable, per què no s'agilitzen els tràmits que permetin una adopció? Per què es prioritza encara el dret dels progenitors que l'han abandonat i se segueix un llarg procés de desemparament? Per què no es recuperen els torns dels hospicis que garantien l'anonimat de qui abandonava i evitava infanticidis i abandonaments enmig de la brossa? Per què no es prioritza l'adopció per part d'uns pares amb capacitat educativa plena?
I encara aquesta narració em fa pensar en aquells experiments que es fan als nostres països civilitzats amb l'educació dels nens. Quan es canvien amb tanta facilitat els models d'ensenyament, des de les oficines ministerials, quina garantia puc tenir que s'han prioritzat els drets del nen a una educació ben estructurada? S'arriba a pensar, de fet, en els nens? O es queden en motivacions ideològiques i polítiques?
Dos-cents anys després, el missatge de Charles Dickens ?se?gueix essent necessari.
