Avegades les grans fites són assolides per mitjà d'un fet del tot isolat, eventual i, en aparença, gens transcendent. A un jove se li va ocórrer que quan arribés a la cabina de peatge d'una autopista li diria al diligent empleat aquestes paraules: "No vull pagar". L'empleat posà uns ulls com taronges i, a corre-cuita, seguint instruccions d'un superior, escriví en un paperot mal trobat el número de la matrícula del vehicle. El jove tingué cura de no passar fins que l'empleat va canviar el color vermell del semàfor pel verd. Uns dies després, gràcies a la difusió del vídeo casolà enregistrat per ell mateix i penjat a la xarxa, són moltes les persones que, en arribar a la cabina de peatge de qualsevol autopista de les contrades catalanes, repeteixen les mateixes paraules: "No vull pagar".

A l'Edat Mitjana els súbdits del Rei havien de pagar un tribut, ja fos en espècie o bé en monedes, quan els calia transitar per un camí reial o travessar un pont important. Un morrut cobrador reial, auxiliat per uns quants soldats ben armats, se n'ocupava. A hores d'ara, després de tants segles, hauria de sobtar que encara ?segueixi viva aquesta tradició medieval de fer pagar per circular per un camí. De sobte, aquest jove ha fet reflexionar a tota la societat catalana vers quelcom que, per ser habitual i rutinari, ha estat acceptat durant anys i panys; els gest de pagar allò que es demana als peatges de les autopistes ens ha fet a tots plegats còmplices, tal vegada, d'alguna cosa que no és res més que un gran negoci. Hi ha una dada objectiva que així ho demostra: Al país veí -França- l'empresa concessionària de les autopistes de peatge amb 7.000 quilòmetres obté els mateixos beneficis que l'empresa concessionària de casa nostra per tan sols 700 quilòmetres. És agosarat afirmar que són uns beneficis abusius? I tot just ara, de sobte, ens assabentem, a més, que les concessions al nostre país van acabar-se entre el 1998 i el 2004, quan les autopistes havien d'esdevenir gratuïtes. Ara bé, per algun motiu tan difícil d'entendre pel poble que moltes vegades és tractat d'ignorant pels seus governants, les concessions es renovaren fins al 2021 sense donar cap explicació; tal vegada es feia força feixuga aquesta explicació!

A les contrades gironines aquest estat de coses encara es fa més difícil d'acceptar, essent així que l'alternativa que, des de fa molts anys, s'ha ofert a l'autopista de peatge és la carretera Nacional-II. Una via del tot saturada de trànsit, on en tan sols quatre anys hi ha hagut més de 65 víctimes mortals. Fa anys, el Govern central de l'Estat espanyol, pressionat per aquesta elevada taxa de mortaldat, va voler posar remei amb el desdoblament, però amb l'excusa de la crisi econòmica va aturar les obres a l'alçada de Caldes de ?Malavella, on uns monstruosos pilars d'un pont mai bastit han esdevingut el símbol de la calamitat a què ha estat abocat el país per causa d'una cobdícia especuladora desbocada i fora de cap tipus de control governamental durant aquell temps de "vaques grasses".

Ara, quan el Govern Central del PP s'ha entestat a eliminar les diferències entre les diverses comunitats autònomes, es fa difícil d'acceptar el greuge comparatiu que suposa que a Catalunya el 65 per cent de les autopistes sigui de peatge, mentre que a la resta de l'Estat espanyol tan sols el 20 per cent ho són i el 80 per cent ?siguin gratuïtes.

Tot plegat m'empeny a pensar que, tal vegada, dir-li a l'empleat del peatge d'una autopista catalana "no vull pagar" no sigui altra cosa que un crit col·lectiu d'una ciutadania durant massa temps anestesiada per la rutina imposada per uns poders públics que, durant molt de temps, s'han sentit obligats a afavorir certs poders econòmics amb la intangible i mediàtica coartada de l'interès comú i el progrés de la societat. Quan la felicitat econòmica inundava tot el país, tot era submissió i oblit col·lectiu; ara que, malauradament, les ferotges urpes d'aquesta crisi tan perllongada com estranya ens fereixen a tots plegats, tal vegada dir amb total tranquil·litat "no vull pagar" sigui l'única manera que el poble senzill pugui lluitar, encara que sigui per un instant, contra les injustícies.