Diumenge passat,11 de març de 2012, va fer cent anys del naixement de Xavier Montsalvatge i Bassols (Girona,1912 - Bar?celona, 2012). Va néixer a la plaça del Vi, just a la casa de la cantonada del carrer de l'Albereda amb la pujada al pont de Pedra. Aquí, la família Monsalvatje hi tenia l'establiment de banca Hijos de Fco. Monsalvatje, banqueros. Fill de Xavier Monsalvatje i Iglesias (Olot,1881-1921) i nét de Francesc Monsalvatje i Fossas (1853-1917).
El mateix compositor explica la seva peripècia vital des de la casa de reminiscències gòtiques de Girona fins a un doble pis tenebrós del carrer de la Portaferrissa, a Barcelona, a partir de 1921, després de la mort del seu pare, en el seu llibre Papeles autobiográficos. Al alcance del recuerdo (Madrid, Fundación Banco Exterior, 1988, editat en català per Destino). Després, doncs, de viure deu anys a Girona, a la casa que hem esmentat, Montsalvatge se'n va a viure a Barcelona i és aquí on fa el gruix de la seva formació musical i on desplega la seva activitat de compositor i professor, amb una repercussió i reconeixement internacionals de primer nivell.
És aquesta trajectòria la que vol reconèixer la Comissió del Centenari amb un conjunt d'actes i activitats que es desenvoluparan des de setembre de 2011 fins a finals d'aquest 2012, i que té com a eix central l'exposició que, des del 6 de març d'enguany, es pot veure al Palau Robert de Barcelona, que vindrà aquest estiu a Girona i que després seguirà viatge a Madrid i Nova York.
Amb l'impuls de l'Associació Xavier Montsalvatge compositor es farà un programa amplíssim, que va des de l'edició i interpretació de la seva obra a la publicació de textos biogràfics i treballs documentals sobre la seva vida i, principalment, la biografia que ha fet José Guerrero Martín. Escrita ja després del traspàs del compositor inclou, per primera vegada, la referència i repertori de tota la seva obra i amplia el contingut de biografies anteriors com la que l'any 1994 li van dedicar Francesc Taverna-Bech, Carles Guinovart i Francesc Bonastre a la col·lecció de compositors catalans, que editaven conjuntament el Departament de Cultura de la Generalitat i l'editorial de llibres de música Boileau.
Va ser justament el dia exacte del centenari del seu naixement que la comissió va voler commemorar la data amb un concert a Girona, a l'Auditori, que va coincidir amb l'acte de posar el nom de Xavier Montsalvatge a la sala simfònica d'aquest equipament de la nostra ciutat. Amb la soprano Ainhoa Arteta, Albert Guinovart al piano i l'orquestra de Cadaqués es va interpretar un programa sintètic i cronològic, que va arrencar amb la Petita suite burlesca de 1935, interpretada per primera vegada, i va seguir després amb els Tres Divertiments (1941), les famosíssimes Cinco canciones negras (1945), les Tres postals il·luminades (1991), dedicades a la Provença, l'Havana i Nova York i amb clares ressonàncies musicals de cadascun dels tres escenaris, per concloure amb el Madrigal sobre un tema popular (1991), que és una adaptació del Cant dels ocells.
I és justament amb les obres primerenques com aquesta de 1935 i els Tres impromptus de 1933 que podem traçar un lligam amb Girona, pel fet que és també de 1933 l'intent de convertir el poema Vinyes, de Joan Teixidor en una peça per a piano i veu que, com explica Miquel Desclot en el text que acompanya el volum I de la Integral de Canto, editat per Columna Música el 2003, amb la interpretació de la mezzosoprano Marisa Martins i el pianista Mac McClure, Montsalvatge "va abandonar l'experiment en un calaix, insatisfet, després que la coneguda recitalista Mercè Plantada fes la desentesa davant la proposta d'estrena". El mateix Desclot recorda com finalment va ser interpretada, a l'Ajuntament de Girona, amb el títol del primer vers No t'abandonaré, per part dels mateixos intèrprets que l'havien inclòs en l'àlbum abans esmentat, Integral de Canto. Montsalvatge havia recuperat la relació i les amistats amb Girona i em va voler dedicar aquesta cançó primerenca, com així consta en l'original de la partitura: "A Joaquim Nadal... No t'abandonaré (1933), poesia de Joan Teixidor. Record de l'estrena d'aquesta cançó que ofereixo a Joaquim Nadal amb l'estima i consideració de Xavier Montsalvatge. Al concert es va interpretar admirablement. Fecit, 29-XI-99 Xavier Montsalvatge" i signa també Marisa Martins.
Dos anys abans, el 1997, la ciutat ja havia fet una clara reivindicació de Montsalvatge i dels seus orígens gironins que a ell mateix li agradava de recordar amb l'atorgament de la distinció Athenea, que enllaçava perfectament amb el clima i l'ambient cultural que havia conegut a casa seva i, molt especialment, a través del seu pare i tota la colla d'amics que empenyien la ciutat cap a una revifalla cultural extraordinària.
Així, doncs, malgrat haver viscut només deu anys a la ciutat, les arrels es van mantenir sempre i el record va deixar un pòsit entranyable que permetia de fer un pont entre la Girona de principis i la de finals del segle XX.
Precisament, per acabar convé precisar algunes coses per dissipar confusions i aclarir la continuïtat d'una nissaga de tronc olotí que es va desplegar a Girona i va donar fruits madurs per a la cultura i l'art. L'avi banquer, Francesc Monsalvatje, va ser un destacat medievalista i va dedicar la seva curiositat permanent a rescatar el patrimoni documental del comtat de Besalú principalment amb la seva profusa col·lecció Noticias históricas. El pare Xavier Monsalvatje, també banquer però en declivi, va tenir una vida curta, però exercí un paper rellevant a la vida cultural de Girona. Hi va arribar a viure l'any 1896 i l'any 1917, conjuntament amb Joaquim Pla, van estampar un deliciós Terra de gestes i de beutat, que tindria una segona edició el 1918 i que era una petita obra d'art amb orles, caplletres, dibuixos i un compendi de textos literaris, d'evocacions personals, d'exordis i d'obres d'art integrades en un producte singular i força irrepetible. Els amics li van editar, pòstumament (1922), les Proses del viure a Solius amb un format i una tipografia força similars al llibre anterior, però més auster i discret i del que només se'n van fer 125 exemplars numerats.
I, així, tenim que igual com hi ha hagut un mínim de quatre generacions de Palols coneguts (Miquel, Pere, Miquel, Pere), hem de recordar, ara, quatre generacions, com a mínim, de Monsalvatjes, després Montsalvatges, coneguts: Francesc, banquer i historiador; Xavier, banquer, escriptor i animador cultural; Xavier, músic i compositor, professor, a qui hem dedicat principalment avui l'article i, encara, Ivette, filla del nostre compositor homenatjat, i Xavier, arquitecte que retrobaria els escenaris del seu pare, del seu avi i del seu besavi i redactaria, amb en Xavier Llistosella, el Pla especial de la Devesa i executarien el projecte del Palau Firal de la ciutat, ara feliçment complementat amb l'Auditori i Palau de Congressos que ens va aplegar diumenge passat.
