Quan s'acaba una temporada amb un títol sempre és un senyal de satisfacció. La Copa del Rei no és la competició més important, però al llarg de molts anys els barcelonistes ja estàvem contents quan s'assolia aquest objectiu. Eren els anys de domini de la casa blanca i ?almenys era un consol. Ara el reconeixement en el campionat del KO sembla poca cosa. Possiblement estem massa ben acostumats i tothom esperava alguna cosa més aquesta temporada, i més tot veient com el Chelsea es proclamava campió d'Europa. La Champions era molt a l'abast dels homes de Guardiola, però una nit fatídica al Camp Nou ho va impedir.
L'ambient que va envoltar la final de Copa a Madrid no va ser el de les grans finals. No va ser l'habitual... I això es comprovà als carrers i places de la capital espanyola. Mentre ja la nit del dijous eren centenars els seguidors de l'Athletic que es deixaven veure, del Barça n'hi havia ben pocs. I el divendres, ja no en parlem. La golejada fou brutal: per uns vint mil a tot estirar bacelonistes, els blanc-i-vermells arribaven a la xifra dels cinquanta mil. Mentre es veien moltes famílies senceres arribades des d'Euskadi, de casa nostra es comptaven més grups de joves o amics. La zona de carpes no tenia color: mentre la del Athletic vivia una festa contínua, la del Barça tenia l'activitat justa per complir el compromís. A la primera no hi cabia ni una agulla, mentre a la segona hi havia una fredor desconeguda en una gran final.
Què passa? Per quin motiu? Aquests interrogants no són fàcils d'explicar. D'acord que els bascos buscaven el seu primer títol en molts anys i el Barça en té les vitrines plenes aquestes darreres temporades, però la fredor dels aficionats blaugranes costa d'explicar.
A l'estadi els jugadors van suplir tot aquest ambient. Els gols de Pedro i Messi van ser letals i mentre els seguidors de l'Athletic continuaven animant, els del Barça es van dedicar més a crits polítics contra Esperanza Aguirre o al Rei potser perquè el partit ja estava sentenciat des dels primers minuts.
Però caldria una reflexió a l'entorn de tot això, perquè la fredor també va ser la nota comuna de la celebració del dissabte al Camp Nou. Tots estem d'acord que el Barça és més que un club i que té una afició única al món. I això no es pot deixar perdre. En les finals recents, el públic blaugrana va ser tan important com els jugadors i en canvi divendres els protagonistes de debò foren els components de l'onze titular presentat per Guardiola. Foren ells que van sortir a mossegar i a decidir un partit en només vint minuts de joc en un Calderón en el qual les tres quartes parts dels seients eren ocupats per seguidors de l'Athletic.
Alguna cosa ha fallat a Can Barça en aquest final de temporada. Potser els últims quinze dies es van fer eterns, potser alguna polèmica de massa, potser les intervencions d'aquells que voldrien enrarir l'ambient... Molts interrogants difícils d'explicar en una entitat guanyadora que és el mirall de la majoria de clubs europeus. Són una bona colla els comentaristes i tertulians que parlen d'un final d'etapa que de moment no es pot comprovar perquè el darrer partit es va saldar amb una autèntica exhibició en els primer quaranta-cinc minuts. Però hom té la impressió que quelcom passa i que s'ha traslladat a la massa social. La directiva seria bo que hi pensés.
