La cimera de partits polítics catalans programada per avui, per parlar de la millora del finançament de l'autogovern, no pot ser de cap manera una altra oportunitat perduda. Els darrers esdeveniments econòmics, polítics i financers avalen la urgència de posar fil a l'agulla per trobar solucions a uns problemes que vénen de molt lluny però que de cap manera no poden dilatar-se més, perquè la situació comença a ser difícil de sostenir. Certament que la crisi general ha castigat l'economia catalana; certament que en el nostre país s'ha comès el pecat d'especulació amb la bombolla immobiliària; certament que no s'ha sabut frenar a temps la despesa pública quan els ingressos han començat a caure, i s'ha invertit a crèdit, directe o a l'ombra. Però també és cert que el pes superior l'economia productiva, el pes inferior de la rèmora administrativa, l'alta capacitat exportadora, el dinamisme, en fi, de l'economia catalana, serien capaços de donar a la Generalitat un finançament molt més folgat si gaudís d'un règim més just i equitatiu. Però les insuficiències presents sumades a les històriques aboquen a patiments per arribar a final de mes, que al seu torn deriven en feblesa quan cal anar a l'Estat a demanar bestretes sobre molt ?menys del que ens correspondria, i que el Govern central presenta com una mena de favor. Si tot això no fos prou, els darrers escàndols incrementen la convicció ciutadana que cal crear proteccions perquè no ens devori el forat amb epicentre a Madrid que no para de créixer. Per tot plegat, el primer pas és lligar un acord entre les forces polítiques més centrals de Catalunya, del qual derivi una proposta que pugui ser assumida i defensada per la societat: els ciutadans i els agents econòmics i socials. Per a tal objectiu cal que sigui clara, eficaç i jurídicament resistent, però també cal que no es vegi com una utopia d'impossible satisfacció. Per construir aquesta proposta caldrà que tots aixequin el punt de mira i abaixin l'afany de protagonisme. I no poden deixar-ho per a l'any que ve.
