La dada és aquesta: la morositat de les hipoteques no arriba al 3% entre els particulars però s'aproxima al 20% entre els promotors immobiliaris. 21% en el cas de les caixes d'estalvis que, a més, van ser les que més es van exposar al negoci del totxo. Aquest és l'origen del gran forat que es veu que hem de pagar entre tots. El problema de la banca no és la hipoteca del senyor Josep i la senyora Pepeta, que estan disposats a no menjar rés més que patates bullides i sopa de sobre per continuar pagant les quotes mensuals: qualsevol cosa abans de quedar-se al carrer. El problema són les darreres hipoteques que va concertar amb la immobiliària Promocions Totxo, que cinc anys abans havia construït el bloc on viuen el senyor Josep i la senyora Pepeta.

Promocions Totxo sempre va treballar amb hipoteques. En concertava una, comprava el solar, construïa, i quan venia els pisos els compradors se subrogaven la hipoteca. Entremig, els preus havien pujat i el senyor Totxo s'havia fet d'or. I tornem a començar. Fins que la bombolla va ser massa gran per continuar creixent i les últimes promocions van quedar-se sense vendre; algunes, fins i tot sense començar. Promocions Totxo va fer fallida i la caixa finançadora es va trobar amb un morós de campionat a les mans. Vet aquí com l'entitat ha acabat sent propietària d'un munt de pisos i de solars sense comprador en un mercat col·lapsat. Si miren les webs a través de les quals els bancs i caixes posen a la venda el seu estoc immobiliari s'adonaran del gran pes que hi tenen les promocions. Blocs sencers en què tots els pisos, garatges i trasters estan disponibles. Amb grans descomptes, preus negociables i grans facilitats de pagament.

Si algú ha estirat més el braç que la màniga, si algú s'ha entrampat amb el que no podia pagar, no vam ser els ciutadans que, per regla general, ens hipotecàvem per una porció raonable del nostre sou d'aquell moment, i que quan han anat mal dades hem fet l'impossible per complir. Malgrat els desnonaments, que, pel seu volum, tenen més de problema social que d'econòmic. Si algú va fer-ho van ser tots els promotors que van continuar hipotecant-se i construint quan la tensió de la bombolla ja anunciava el seu esclat imminent. I que quan va petar, van deixar el deute penjat. Aquí sí que funciona la dació en pagament. Però tots els anys anteriors, mentre la bombolla s'anava inflant, el gremi feia beneficis d'escàndol.

El diner no desapareix, només canvia de mans. El que ara ens manca deu ser en algun lloc.