Divendres llegeixo una notícia preocupant: la desconfiança porta el Santander a dipositar 37.000 milions al BCE al 0,25%. Aquest banc té por d'invertir a Espanya i fuig de les seves obligacions.
Durant tot el període de crisi he llegit gent que exculpava la responsabilitat dels bancs amb arguments que si la gent demana crèdits ha de ser prou responsable per saber el que fan. Aquest argument és fals. Cap particular té el coneixement d'un professional financer, poca gent es dedica a llegir tota la lletra petita, tan petita que es fa expressament perquè no sigui fàcil llegir-la. Durant els anys de la borratxera immobiliària vaig anar observant com s'havia perdut el respecte a la hipoteca de la casa on dorms, arribant a inventar la hipoteca oberta, que permetia finançar coses de consum de curt termini amb un crèdit a llarg termini, fomentant el consum immediat amb un crèdit a 25 anys. La meva estranyesa va anar en augment quan vaig veure la frivolitat com era tractada una hipoteca quan s'anunciava que si es perdia la feina la hipoteca esperaria que se'n tornés a tenir. El súmmum va ser descobrir la hipoteca inversa, aquella per la qual el banc es quedava la llar i el client gaudia dels diners, un esforç d'invertir els papers transformant el banc en una immobiliària. Hem vist caixes vendre hipoteques a gent que no se les podia permetre, hem vist engalipar emigrants acabats d'arribar fent-los creure que havien arribat a la terra de xauxa... Qui havia de ser el garant de l'ortodòxia, de la puresa del sistema, qui havia de ser el conseller financer, es va convertir en l'entabanador, en l'heretge que només mirava d'enganyar clients sense formació. De garants a heretges en un període d'engany massiu i metòdic!
Però les coses no s'han acabat aquí. Quan els bancs han començat a necessitar més capital per cobrir els danys de les seves heretgies han tornat a enganyar a clients, sovint gent gran, amb bons preferents d'impossible cobrament, o amb bons convertibles en accions de rendibilitat negativa. Definitivament han perdut qualsevol etiqueta de conseller...
Durant tot aquest període de fusions hem percebut més jugades. Les empreses que tenien crèdits a Caixa de Girona i a La Caixa, per exemple, han vist com després de la fusió perdien el crèdit de Caixa de Girona i es quedaven només amb els de La Caixa. La fusió ha sumat els passius i ha eliminat els actius del banc fusionat. El resultat és que les empreses deuen haver perdut, si fa no fa, la meitat del crèdit a curt que disposaven per funcionar en el dia a dia, deixant sense tresoreria el mercat espanyol. Com a conseqüència d'aquest procés la morositat empresarial creix de forma alarmant i es bancs s'espanten i fugen.
En aquests moments ens trobem amb un sistema bancari amb la mateixa direcció infecta i irresponsable dels anys immobiliaris, portant les regnes del país i sense que ningú vagi a la presó ni sigui castigat. Com podem permetre que els responsables de tal engany persisteixin en els seus llocs bloquejant la sortida de la crisi? La seva incompetència és de tal magnitud que són incapaços de triar entre finançament de projectes bons dels dolents. La seva contaminació de la caiguda immobiliària els impedeix reconvertir-se en financers industrials, fins el punt de pensar que s'hauria de canviar tot el personal directiu del sistema bancari o construir-ne un altre de nou.
No fa gaires mesos vaig aprendre que s'està estenent un concepte que es diu crowd funding, un sistema de finançament múltiple, cooperatiu. El que hi ha ara a la xarxa és una mena de donacions múltiples com www.lanzanos.com, o bé www.kickstarter.com on la gent fa donacions o compres avançades per facilitar certs projectes. Però aquesta mena de finançament múltiple també està fent la deriva cap a finançament amb cobrament d'interessos. Això és una petita revolució que ve i que jo ja voldria que ja hi fos en aquest moment. D'aquesta forma, si un té un estalvi de 500, 1.000 o 2.000 euros i els vol invertir, no hauria de posar-los en una llibreta a un interès ridícul ni en qualsevol altre producte financer opac, que no explica en què invertirà. Ara ens podem trobar que els nostres estalvis financin cases de prostitutes, esglésies, armament, operacions especulatives o bancs quan nosaltres no en tenim cap gana ni la nostra ètica ho permet. El finançament amb crowd funding podria permetre als treballadors invertir en projectes de la seva empresa, en altres de la seva localitat o de la comarca. Podria ser el substitut en funcions de les caixes d'estalvi perdudes, una entitat comarcal o provincial que canalitzés els estalvis d'un territori al mateix domini.
Perquè això sigui possible fa falta trencar algunes coses, conceptes que ara no funcionen i esperar que algú posi la primera pedra d'una empresa que tingui enginyers analistes financers de projectes lluny dels funcionaris de riscos que tenen ara els bancs.
El que està clar és que no es pot permetre l'actuació dels bancs tal i com va ara. No es pot permetre que vulguin els nostres dipòsits i alhora no els inverteixin en les nostres empreses. No puc pas incitar a treure els diners dels bancs (o sí, doncs no tenim per què creure en ells si ells no creuen en nosaltres), però sí a ser més selectiu: els estalvis i les nòmines als bancs que financen les nostres empreses.
