30 de juny de 2012
30.06.2012

JORNADA | CIBERSEGURETAT: PIMES EN RISC


Periodisme i exclusió social

30.04.2012 | 02:00
Periodisme i exclusió social

"Davant de l'exclusió social no n'hi ha prou d'informar a l'hora de fer periodisme ni tampoc de fer de portaveus d'una situació,
sinó que cal fer d'altaveus"

Hi ha periodistes de raça, testimonis directes dels conflictes més importants del món en les últimes dècades. Penso en Vicente Romero, les cròniques i reportatges del qual per a Informe semanalEn Portada de TVE han estat sempre un testimoni de coratge. Aquests periodistes acaben arrenglerant-se al costat dels dèbils de la terra. Romero ha escrit al seu bloc personal Con los pobres de la tierra (http://blogs.rtve.es/vicente?rome?ro/posts), que sap amb qui se la vol jugar. Perquè, com deia José Martí, no podem parlar de pobres i rics en aquest món sinó d'"empobrits" i "enriquits" "perquè el sistema econòmic criminal que regeix el món en què vivim -l'essència del qual és la distribució desigual?- necessita fabricar ingents quantitats de pobresa per aconseguir l'enriquiment dels privilegiats".
Sap amb qui se la vol jugar perquè sap que el que no surt als mitjans no existeix per a la ciutadania i, encara, el que hi surt, pot resultar deformat de manera que la nostra opinió també hi resulti perquè com més allunyada és la realitat sobre la qual opinem més possibilitats hi ha d'agafar-nos a la visió d'un altre. Davant de l'exclusió social no n'hi ha prou d'informar a l'hora de fer periodisme ni tampoc de fer de portantveus d'una situació, sinó que cal fer d'altaveus d'una realitat massa sovint amagada als grans públics. Altrament els interrogants segueixen: Qui informa correctament? Què és informar correctament?
Des de fa anys, el periodisme s'ha relacionat amb l'actualitat i la publicitat; tres àmbits perfectament legítims, però no ?exempts d'interessos. Aquesta relació, de vegades, crea monstres: tertúlies en les quals es barregen informació i opinió, programes en què la vida privada s'aboca pel broc gros, espais artificials en els quals hi ha persones que es barallen, notícies poc contrastades, anècdotes elevades a categories o informacions inexistents per interessos publicitaris, notícies sense contrastar. Aquest periodisme és dolorós i causa sofriments: pot produir entreteniment, però no consciència; pot produir ficció, però no realitat; pot oferir lleure, però no compromís. Només hi compta el present. No hi ha causes ni conseqüències. Allò tan greu d'ahir avui ja no importa gens perquè el receptor d'avui pot haver canviat.
Quins perills corre el tractament de la pobresa i de l'exclusió social? El primer perill és el d'una presentació fragmentada i atomista d'una situació que no té en compte les causes. Se'ns presenten històries de pèrdues de llar, de delictes, de persones que passen la nit al carrer, d'acabar a la presó, sí, però en aquests relats hi ha buits convergents, en especial els que fan referència a causes estructurals, necessàries per entendre el relat de la situació en la seva totalitat. Aquesta no es "revela", sinó que més aviat s'amaga.
En segon lloc hi ha el perill de l'espectacularitat: se'ns conten històries de situacions límit, de violències, d'elements escabrosos en què, encara que es tracti de documentals o docudrames, l'anècdota esdevé punt central per satisfer els consum d'oci i entreteniment. No interessa gratar més endins, descobrir quantes persones viuen amb pensions de 500 € al mes ni que actualment, un 20% de la població espanyola viu al llindar de la pobresa. Càritas ens diu que a les grans ciutats hi ha persones que no poden permetre's tres àpats al dia. Certament tot això surt als mitjans (seria fals i injust dir que no hi surt), però d'una manera testimonial, en espais desproporcionats en relació amb la situació. Si el que interessa és l'espectacularitat, la realitat es deforma com ho fa la brometa fàcil i la tertúlia -dos gèneres d'èxit-, que, per repetits, acaben pervertint la realitat.
El tercer i darrer dels perills és molt subtil, però alhora preocupant: l'alienació, amb la qual es despulla la persona de les característiques que la fan propera i la situen en un àmbit estrany a la nostra realitat, com els rodamons que dormen al banc de la cantonada i semblen pertànyer a un "altre" món, no pas el "nostre", un món que és objecte d'una certa curiositat periodística i prou. En lloc d'apropar-nos a una determinada realitat, la ràdio o la TV ens n'allunyen.
No hi ha res pitjor que no entendre l'alteritat com l'acceptació de l'altre amb totes les conseqüències; i això vol dir reconèixer-los uns determinats valors, importants per a ells i també per la seva relació amb els nostres, ja que potser serien diferents sense ells. En aquest cas no sols desapareixen les causes sistèmiques, sinó que un rodamón, un sense llar, un indigent ens és presentat com si hagués estat així des de sempre, sense cap mena de relat vital.
Enfront d'aquests perills que corre el periodisme a l'hora d'explicar la marginació social cal tenir en compte tres actituds:
1)No oblidar les causes que hi ha al darrera de les realitats de pobresa i exclusió (un sistema econòmic i social generador i perpetuador d'exclusió).
2) Canviar el punt de mira de l'espectacularitat i convertir en espectacle d'entreteniment les iniciatives comunitàries que volen donar solucions a l'exclusivitat, amb il·lusió i originalitat tot dedicant-hi temps i recursos (els consumidors d'informació necessitem reconèixer aquestes iniciatives i conrear-les).
3) No oblidar mai que darrere estadístiques i informes hi ha persones que són, intrínsecament, subjectes de drets i deures.
El periodisme correcte és el que es guia per un mínim codi deontològic. Del codi del Col·legi de Periodistes de Catalunya extrec aquests tres punts: 1) "Observar sempre una clara distinció entre els fets i les opinions o interpretacions, evitant tota confusió o distorsió deliberada d'ambdues coses, així com la difusió de conjectures i rumors com si es tractés de fets"; 2) "Respectar el dret de les persones a la seva pròpia intimitat i imatge, especialment en situacions de vulnerabilitat i/o malaltia"; 3) "Utilitzar mètodes dignes per obtenir informacions o imatges sense recórrer a procediments il·lícits".
Ningú no hauria de renunciar a aquests mínims exigibles: ni els mitjans de comunicació, ni les associacions que atenen persones ni, encara menys, tots els ciutadans i ciutadanes que busquem en la premsa, en la ràdio, la televisió o a Internet una informació com cal.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit