23 de juliol de 2012
23.07.2012
40 Años
40 Años

EL SECTOR CULTURAL S'ENGRUNA

23.07.2012 | 02:00
EL SECTOR CULTURAL S'ENGRUNA

o tinc gaire ganes d'escriure unes ratlles que contribueixin a augmentar el regust de pessimisme que tots tenim a la bo?ca. Aquest sentiment d'angoixa vital es troba en el seu punt àlgid perquè encara si mirem enrere podem recordar la llum dels dies feliços i la dolça placidesa de la inconsciència; però si mirem endavant hi ha l'amenaçant foscor d'un túnel amb final desconegut. Ara que tot s'esquerda, jo crec que només hi ha una sortida: morir per tornar a renéixer; metafòricament parlant, clar. Voler apuntalar un edifici que s'ensorra és retardar ingènuament el moment d'acceptar que algun dia inevitablement ho farà. Per tant, reconeguem que hem fracassat en la gestió d'aquest model de "qui dia passa any empeny", i que les coses no s'han fet bé, ja sigui per acció o per omissió. Dit això, qui vulgui seguir plorant que plori, però la resta, arremanguem-nos i posem-nos a reinventar-nos.
El sector cultural ha patit de sempre una interna inseguretat crònica, que ara, sumada a la por dels que mai n'havien tingut ni sabien què volia dir incertesa, fa que aquesta part de l'economia productiva de la societat estigui patint més del compte, s'engruni, per no dir que assistim a la liquació de tot un teixit econòmic basat en la cultura i el seu entramat de negoci. Segurament hauríem de definir quina és la cultura productiva i quina la improductiva. Beneficis quantitatius o beneficis qualitatius? Una cultura per fer pinya o una cultura de tants caps tants barrets? Jo apostaria per la cultura de base, la que aporta un enfortiment de l'entramat associatiu i de país. La que cohesiona pobles i ciutats; i fa xarxa amb tot el territori. La que podem exportar i explica qui som. Després hi ha cultures d'aparador, de competència, la que alimenta es elits i deixa fora les classes mitjanes o inferiors. La dels individus i la d'aquests savis de laboratori que ho van a veure tot, sense saber el que és pagar mai una entrada.
Si hem de tornar a començar, si ens toca partir de zero un altre cop, per què no provem d'apostar pels fonaments i no per les teulades. Han estat més de trenta anys creant un entramat cultural basat en la protecció del pare Estat i ara que el progenitor estar arruïnat, alguns carreguen contra la família protectora i d'altres desapareixen per manca d'esperit de supervivència. Això no és una critica, és una opinió personal totalment discutible. En tot cas, ara es veurà què hi ha de cert en els ambients culturals, els que hi eren per vocació o els que hi eren per la comoditat i protecció de la subvenció. En el negoci de la cultura hi ha d'haver un 50% d'ambició laboral i un 50% d'entrega total. Els que tenen els percentatges desequilibrats fan honor a l'adjectiu. L'injust garbell de la crisi s'ha posat a treballar. Els que sobrevisquin tindran l'important missió de ser la llavor que regeneri el nostre renovat jardí cultural. Això no té marxa enrere, tot el temps que perdem emprenyant-nos, el restem del que necessitarem per refer-nos.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook