Tancava el Festival Sons del Món a Roses el grup Love of Lesbian, i un pensa que aquest grup que ha picat pedra quinze anys fins a fer-se un lloc al panorama musical espanyol, són un dels grans del país. Amb temes onírics, optimistes, enamoradíssims (Incendios de nieve), poètics (Universos infinitos) que beuen en les essències del creixement de l'individu i els sentiments (Allí dónde solíamos gritar). Els Love of Lesbian són una lliçó de bon directe, d'entrega al públic, dues hores i mitja i més passejant-se pel terreny més popero i divertit (Club de fans de John Boy, quines notes del més gran Nacha Pop dels vuitanta). Aquestes melodies enganxoses i somiadores et reconcilien amb el panorama musical del país, que no és poc: que ho és tot. Per a aquells que encara pensem que ser joves és un estat mental.
Aconsellava el conseller Recoder que els peatges de pagament que tant emprenyen una bona part dels conductors catalans s'estenguin a les Espanyes, per travessar la situació de crisi que patim. Que paguin tots. Si aquells que es queixen d'un pagament que es perpetua dècades, sobre una infraestructura que podria revertir al territori, si reclamen que el pagament sigui general, que la mosca collonera se la passin als altres, no només perds arguments per reclamar la fi dels peatges, sinó que et retrates com algú que pretén estendre el dolor als altres. Alguns polítics del país pensen que exercir de professora Rottenmeier a les Espanyes et dóna vots aquí. Però que recordin que l'època en la qual CiU podia marcar el tempo de la política espanyola s'ha substituït per una altra en la qual hi ha més actors en el joc. I en la qual els partits-xarnera, els que donen i treuen majories, augmenten, perquè l'electorat farà créixer els partits tercers i quarts a nivell d'Espanya. Vaja, que el pastís del poder es repartirà més, i no val fer un doble discurs a gust del consumidor. Cal ser conseqüent, vaja, això és el que penso que pot exigir un votant més informat, però la política és l'art de vendre consignes d'èxit.
Canviant de tema: què tenen els Jocs Olímpics per engrescar la gent a mirar partits de bàdminton, o descensos en caiac per rius artificials, quan amb prou feines sabíem que existien alguns esports? Al final resultarà que la gent seria fan de més esports que el futbol, si aquests esports sortissin a la tele. Misteris.
