vivim atrapats en un magma de tòpics. I l'experiència valenciana resulta singularment dramàtica en aquest aspecte. Massa sovint es parla de València des de fora, un fora que no és només geogràfic, sinó també mental, des d'una distància feridora sobre la realitat valenciana. Massa sovint ens referim a València no pas per estimar-la, sinó per dir com considerem que caldria que fos, en l'exercici d'una grotesca autoritat inexistent. València reclama coneixement i respecte. I els valencians, què en diuen? Un dels llibres més bells i interessants que s'han publicat enguany és Viatge pel meu país, una veritable meravella escrita per Joan Garí i il·lustrada amb fotografies en blanc i negre de Joan Antoni Vicent.

És una veritable obra mestra que n'evoca dues de Joan Fuster d'ara fa 50 anys: El País Valenciano i Nosaltres, els valencians. Garí hi explica: "Fuster va ambicionar un país i jo -com tanta gent- vaig voler conèixer-lo". Reprenent els itineraris que Fuster va seguir al seu El País Valenciano, Garí i Vicent teixeixen un retrat intel·ligentíssim i colpidor de la societat valenciana en la seva transformació i en la seva complexitat. Garí ens diu: "El País Valencià ha guanyat molt en aquests cinquanta anys. Ha guanyat en nivell de vida, en potència econòmica, fins i tot -vull pensar- en una mica de cohesió interna. En essència, però, continuem sent aquella comunitat subalterna, acèfala i poc ambiciosa que va retratar Fuster. Un lloc on a mig món li agradaria viure (el seu clima, els seus paisatges, la seua cuina, el seu suau descreïment). Un lloc on, molts dels qui hi vivim, no sabem com fer-ho". Al pròleg del volum, Manuel Vicent ens recorda que "un viatger sempre serà un explorador" i que "qualsevol paisatge és un sentiment i una aventura". Des dels carrers i les places d'una ciutat de València que, segons Garí, es juga el seu futur al Cabanyal, arrenca aquest Viatge pel meu país i ho fa començant per l'Horta: "Tot sembla programat per anorrear aquest paisatge que a Azorín li provocava records de Grècia i on Blasco Ibáñez localitzava les passions desfermades de tipus racials congènits. La pressió conjunta de la gran ciutat, per un costat, i del rosari de pobles que la circumden o hi tenen límit (...) van mossegant l'horta pam a pam". Després, Garí i Vicent fan camí cap al monestir del Puig, Sagunt, Sogorb, la cartoixa de Valldecrist, Castelló, els Columbrets. En capítols successius aquest llibre humaníssim s'endinsa pel Maestrat i Peníscola, per Llíria i els Serrans, per Xàtiva, Gandia i l'Albufera, per la Ribera i la Marina, per les terres d'Alacant i Alcoi, i finalment, per Villena, Elx, Oriola, les salines de Santa Pola o l'illa de Tabarca, d'on Garí transcriu aquesta conversa: "Li pregunte al cambrer que em serveix el café: -I què es fa ací, a l'hivern?, -Ací? Comptar les gavines. I si en falta cap, avisar de seguida la Guàrdia Civil, -Entesos".