Mentre la crisi fa de les seves, aquí no parem d'agreujar la situació. Espanya s'entesta en no complir els seus compromisos amb les autonomies. Especialment amb Catalunya, que protesta i reclama la concreció d'un dels aspectes clau de la reivindicació nacionalista: el pacte fiscal que deixi a Catalunya el que és de Catalunya. Precisament, allò que Espanya mai no deixarà -si més no, de bon grat-, com palesa la miserable actitud del Govern, que vol ofegar l'economia catalana per destruir l'estat de les autonomies. I de pas, amb la seva política neoliberal, el del benestar. Política que, per cert, és la mateixa del Govern català, que tampoc no fa res per distribuir com cal el poc que quedi.

Espanya va a la seva; Catalunya, ara, també. Per això es barallen. Però Alemanya, que també va a la seva -la dels seus bancs-, pot imposar una política econòmica planejada per mantenir un corrent economicista que ja sabem a qui beneficia. Només cal veure, per exemple, l'increment de la prima de risc després que Catalunya i Andalusia deixessin plantat el comte-duc de Montoro. I, sobretot, l'actitud alemanya respecte al paper del BCE per alleujar el calvari econòmic d'Europa. El Bundesbank no renuncia a imposar la política d'austeritat que permeti als bancs alemanys recuperar els préstecs que van nodrir la "bombolla immobiliària" dels bancs espanyols, i que tants rèdits ja els va donar aleshores. Per això Merkel va forçar la reforma constitucional espanyola, que obliga a pagar primer, peti qui peti, el deute a la banca.

I per això no té diners Catalunya: perquè Espanya no paga, i quan ho fa, els primers a cobrar són els bancs. I els de baix, muts i a la gàbia!