hi ha pocs indrets a les comarques gironines que tinguin les qualitats que té el Santuari de la Font de la Salut de Sant Feliu de Pallarols; un conjunt d'edificis (església, restaurant, hostatgeria, botiga de records, font i cambra d'espelmes i exvots) enfilats a dalt de tot del Collsacabra, a 1.027 metres d'alçada, amb superbes vistes.

El panorama que s'observa des de la terrassa del restaurant és impressionant. El mirador és obert a tots els vents i penja damunt Sant Feliu de Pallarols i la plana d'Hostoles. Des del Puigmal fins a les llums de les barques de Palamós s'obre als ulls dels visitant un semicercle espectacular. Fins a set cadenes de muntanyes (de colors verds, blaus, morats, liles i negres) se succeeixen amb les llum de cada capvespre fins a l'horitzó del Nord. El Canigó i les muntanyes de Núria n'afiten els límits. A la platea d'aquest magne amfiteatre, en un Cafarnaüm d'alçades, planes, valls, pobles i muntanyes, s'alcen el Bassegoda, els volcans de la Garrotxa, la Vall d'en Bas i el Puigsacalm. Al mig del semicercle, un petit prodigi: a prop del cim alterós de la Serra de Finestres, per una escletxa ampla, s'observa el mar a tocar de Roses i les cases blanques de les urbanitzacions de l'Escala.

En direcció est, Rocacorba mostra la seva penosa condemna d'haver de ser el cim portaantenes de les comarques gironines. A la dreta del cim repetidor, la vista penetra pel damunt de cims i pujols fins a descobrir una taca verda i uns edificis singulars que amb la llum del vespre semblen blancs i que s'alcen solemnes en el teló frontal de les Gavarres: la Devesa, Sant Feliu i la Catedral. Més a l'est, el Gironès es despenja suau cap al mar, a prop dels contraforts de les Gavarres. Més en primer terme a l'alçada de Les Planes s'intueix el penya-segat del Far, el colossal forat entre muntanyes dels grans pantans del Ter i la Mare de Déu del Coll, sobre Anglès i Osor.

La Cerdanya, el Ripollès, la Garrotxa, el Pla de l'Estany, l'Alt Empordà, el Baix Empordà i la Selva són visibles, en cims o planes, per pobles o colors, des de la Salut de Sant Feliu de Pallarols. Aquest privilegi de ser talaia del país és compartit amb major o menor grau pels altres santuaris i ermites: el Mont, la Salut de Terrades, els Àngels, les Salines, Santa Afra...

L'esquena del Santuari és fantàstica. A Roques Encantades, al Coll de Condreu, al Far, hi van camins i dreceres que s'esmunyen per boscos sempre ombrats i foscos de tan espessos. Les vaques pasturen als camps, l'airet circula perfumat, net i fresc; tot és a tocar i tot és lluny... De nit, alçant els ulls, l'espectacle és encara més grandiós: desenes, centenars, milers, milions d'estrelles es compassen i harmonitzen en el llençol negre -negríssim fins a la sortida de la Lluna- de la volta celestial. El silenci, l'alçada, les meravelles terrenes i celestes ofertes a la vista, conviden a la reflexió; conviden l'esperit a manifestar-se més enllà de la quotidiana vulgaritat del pensament, tan capficat aquests dies en assumptes de diners. Quin sentit té l'obsessió trivial i mesquina dels humans per assumptes pecuniaris, si tots els humans estem immersos en una immensa i inabastable grandiositat estel·lar? Què té a veure el sentit de la vida, de l'existència, dels homes i dones amb la borsa, les primes de risc i altres invents d'uns éssers tan mínims -tan ínfims- de l'Univers com som els habitants del planeta Terra? Pot inspirar alguna cosa que no sigui bondat i bellesa, la contemplació tranquil·la de la meravellosa maquinària universal?...

Al Santuari s'hi accedeix per la carretera que va de Sant Esteve de Bas a Vic, la C-153. La Salut de Sant Feliu de Pallarols ha esdevingut un dels santuaris més visitats. Hi acudeixen a expressar la confiança en la intercessió de la Verge, molts pelegrins i molts excursionistes atrets per la bellesa dels paratges en què es troba situat.

És conegut des de l'any 1642 amb el nom de la Font de la Salut, a causa de la presència d'aigües miraculoses. Joan Carbonés, un pagès de Sant Pere Sacosta (les Planes), va col·locar una imatge de la Mare de Déu en una cova ("roc de Claperols") perquè protegís els habitants de la zona de tempestes i d'aiguats, que els malmetien les collites. En aquest roc es construí part de l'edifici actual del santuari. Al segle XVIII s'engrandí el primitiu edifici. L'ampliació de l'hostatgeria es va fer a mitjans segle XIX. A partir de 1862 es bastí l'actual església neoclàssica. Les darreres reformes (restauració de l'orgue, nova pavimentació de la carretera, calefacció) es van realitzar a partir de 1992 i fins als anys 2000 i 2003. La imatge que s'hi venera és una còpia de guix, posada l'any 1939, després de la Guerra Civil. L'entronització es va celebrar solemnement a finals de setembre. Hi ha un parell de llibres imprescindibles per seguir-ne tota la història: d'Àngel Rodríguez, Maria als Santuaris del Bisbat de Girona; i de Xavier Solà, El santuari de Nostra Senyora de la Font de la Salut.

Hi vull afegir una anècdota familiar. Als anys 60-70, les famílies nombroses d'escassos recursos estiuejaven en santuaris per?què s'hi feia descompte i tenien un preu accessible. Mossèn Jaume Borrell (rector de 1958 a 1975) degué tenir moltes qualitats, però en qüestions crematístiques era implacable. Davant d'una factura exagerada (tenint en compte la precarietat de les instal·lacions de l'època), el meu pare va demanar-li explicacions. "És que vostès han de pagar el paisatge", va respondre-li el mossèn. El meu pare li va contestar meravellosament: "Que Déu Nostre Senyor li cobra, a vostè, pel paisatge?".

El Santuari de la Salut, conjuntament amb el Santuari de Terrades i els Àngels, pertanyen a Santuaris de Girona, una fundació del Bisbat de Girona. Des del 14 d'abril de 2011, s'encarreguen de la gestió del Santuari de la Font de la Salut Fernando Loras (gerent) i Elvira Ortiz. Fernando Loras, tortosí d'origen, d'accent i d'esperit, afegeix al marc incomparable de l'indret l'esperit obert, amable i universal de les terres de l'Ebre. Per molts anys.