L'oposició política tant a Madrid com a Barcelona aprofita el calorós estiu per fer declaracions sense cap ni peus. Sense anar més lluny, ara es dediquen a dir que amb en Rajoy a Sanxenxo i en Mas de vacances, suposem que a Menorca o fent algun viatge familiar, el país va millor. No tener pudor en manifestar que ara la prima de risc no ens ataca, que el deute no puja i que l'economia va millor.

No hi ha dubte que tot i l'aigua que baixa, als socialistes catalans i espanyols els resten molts anys d'oposició atès que no aprofiten aquests moments de crisi ni per lleançar propostes amb un mínim de sentit comú ni per a apropar-se als governs per tal de fer front conjuntament a les necessitats de la gent que veu com cada dia perd més poder adquisitiu a la vegada que l'atur creix fins a uns percentatges insostenibles.

Els polítics també tenen dret a les vacances. Més austeres, de ben segur, però a gaudir d'un temps de reflexió, de lleure, de lectura, de platja o de passejades. Així, Cameron, el primer ministre anglès, és a Mallorca com un turista més jugant a la platja amb els seus fills o Mario Monti que s'ha emportat els néts a la Toscana passant un parell de setmanes que res tenen a veure amb les excentricitats del seu predecessor, Silvio Berlusconi, que per cert s'està preparant per a tornar a la política activa. Imitant el seu homòleg italià, l'agost del francès Hollande tampoc no té res a veure amb el de Sarkozy, que ara es dedica a fer de pare al costat de Carla Bruni.

La responsabilitat dels grans líders no té gaire a veure amb la forma de fer dels seus col·laboradors. Se'n va Artur Mas deu dies i ja veiem com la Joana Ortega per tal de sortir a la tele -a la nostra, és clar- diu més bestieses en una setmana que no pas el president en tota la legislatura. I com que aquesta noia xerrra i xerra sense parar, ha de sortir en Felip Puig per parlar-nos de la gran manifestació de l'Onze de Setembre, d'independentisme i de no sé quantes coses més. Evidentment, TV3 se'n fa ressò com si es tractés d'un autèntic estadista que ens vol portar a la terra promesa.

El setembre serà dur, però seria interessant que, ens rescatin o no, els governs de debò prenguessin mesures de retallades reals a les administracions tant central com autonòmica. Els ciutadans ja no poden estrenye's més el cinturó per la qual cosa ara cal abordar una reforma clara del mapa administratiu, que està pendent des de fa molts anys.

Alguns comentaristes diuen que si ens intervinguessin de veritat i fos Europa qui prengués la iniciativa algunes qüestions pendents es portarien a terme. Sense aquest tutelatge real, la classe política espanyola i catalana no podrà de debò protagonitzar els canvis necessaris.

La Insitució del Defensor del Pueblo a Madrid no té cap sentit. I continua oberta, no s'atreveixen a clausurar-la. Possiblement tenia raó de ser si s'haguessin proposat persones amb un determinat currículum, però això és impossible. Se l'han repartida entre PP, PSOE i CiU. I així veiem polítics que ja haurien de gaudir de la jubilació que tornen a l'activitat amb un bon sou per no fer res. La senyora Soledad Becerril, exministra i exalcaldessa de Sevilla, ara s'ha reconvertit per tal de defensar causes perdudes. I al seu costat un Fernández Marugán de la branca guerrista del PSOE que no el va voler Rubalcaba a les Corts espanyoles i que la Federació Madrilenya Socialista l'ha col·locat aquí després que el vetessin com a membre del Tribunal de Comptes. I finalment l'exeurodiputada Concepció Ferrer de CiU torna a l'activitat a proposta evidentment d'Unió, que a Madrid no es deixa perdre ni un sol càrrec a canvi de pactar tot el que li proposa el govern de torn. I a Catalunya, ja no parlem del CAC, que ara totalment ocupat per expolítics de CiU, PSC i PP, ningú no parla d'eliminar-lo. Certament, possiblement la intervenció és més necessària que mai.