La pujada de la mora es tradueix per l'"aquí no paga ningú" pe?rò, malgrat que no hi ha un duro, que no es crea feina amb els nous contractes de l'última reforma laboral i que no paren de destruir-se els de les anteriors, el propietari paga la casa mentre pot pel triple llaç amb el qual lliga la hipoteca, que et deixa amb el deute, sense la casa i amb la necessitat de seguir tenint un sostre. Se sent: "Vivim tots per damunt de les nostres possibilitats; la gent va comprar el que no podia pagar". Fins i tot -i m'encanta l'ambigüitat que conté- "Es van endeutar més del degut". (Observi's que un no deu més d'allò degut perquè el seu deute és just allò degut). Al matís: els impagats dels promotors tripliquen en milions els de les famílies. És important per limitar aquest pecat original i universal que taca el propietari espanyol per ser-ho.
Els promotors no van ser tan clients dels bancs com socis. Anaven al banc amb una escriptura i uns plànols, el banc finançava la construcció amb hipoteques sobre el bé i aquestes hipoteques eren subrogades pel comprador. El promotor actuava com un agent comercial que captava per al banc un altíssim percentatge dels ingressos de les famílies durant 20 o 30 anys. Al final d'a?quest negoci rodó, quan els preus estaven per damunt del que podia pagar una persona després d'una vida de treball, es parlava que les hipoteques poguessin ser heretades. Es volia crear una nova classe -m'agradava dir-ne "el propietariat"- que havia de vendre la seva força de treball per pagar la propietat de la seva ascendència. Era veritat que els bancs no volien les cases, mer instrument -el preu del qual controlaven- per apropiar-se de sumes ingents a 30 anys. Els bancs i els seus socis, els promotors, van calcular malament. D'aquest error de càlcul se'n diu "banc dolent"; mal nom, podent-lo anomenar "banc pitjor".
