Amb cinc o sis adjectius el senyor Monerris retratà Josep Maria Feliu amb gran precisió i claredat. L'amistat, la sintonia, la convivència còmoda durant trenta anys al lloc de treball li donaren les paraules escaients per definir el company, l'amic que ja no hi és.
Qui el conegués, recordarà que en Feliu era una persona, sobretot, discreta. Tant pel sentit que no li agradava cridar l'atenció ni fer fressa, com en el més tradicional de persona intel·ligent, que sap què fa i què es fa, que navega per qualsevol aigua i no perd ni el rumb ni el control de la situació.
Fou alumne del "Grupo", el Bruguera, a primària i al batxillerat que impartien en Cels, en Pi i en Tibau. Al mateix curs que en Josep Terrades i l'anterior d'en Ramon Felip. Es formà tècnicament a l'Escola de Sant Narcís i, sobretot, ha estat puntal de l'Oficina Tècnica de l'àrea d'Urbanisme de l'Ajuntament de Girona des que en fou funcionari.
Es casà amb una noia de la Llibreria Roca, del carrer Bonaventura Carreras Peralta, filla i germana dels sastres Rosa del carrer Ciutadans i vivien al carrer Ibèria ( si no em falla la memòria) des de quasi sempre.
Un funcionari exemplar, que es formava per saber més i fer millor la seva feina, eficient, treballador i rigorós. Amb un fer de motor dièsel espectacular. El braç dret de qualsevol tècnic: Josep Duixans, Pere Fina o Lluís Sánchez. Qui fos. I personalment... molt bona persona. Però, sobretot, una persona respectada per tothom, amb autoritat que no exercia però que se li ?donava. Simplement, perquè inspirava confiança i no la defraudava
Ja fa molts anys, problemes coronaris el privaren de fumar. Eren els temps del by-pass d'en Cruyff i, atès el seu radical barcelonisme, podíem trivialitzar el tema. Després, la salut no l'ha acompanyat. En Feliu ha estat exemple en moltes coses. El seu record ens farà companyia.
