Quan un pensa en l'Alzheimer, també pensa en què es fa, què es farà, i encara millor: en què s'ha fet, per aturar aquesta condició d'algunes persones del nostre entorn, que es fàcil veure també es troben repartides per tot el món. Aplicant un raonament estadístic sense pretensions: a tot arreu s'han de trobar de manera semblant a com es troben per aquí, en llocs sociològicament similars. Només cal pensar en la condició humana, tan parlada i tan poc considerada a la realitat. A l'estadística trivial cal afegir-hi més condicions: millora de la salut i allargament de la vida de la població en certs indrets. Això fa sense cap dubte que la població de persones amb Alzheimer es concentri més en certs països que en altres. Posem per cas aquí i al Nepal, la incidència serà certament diferent. En qualsevol cas allí o aquí: no hi ha cap raó per deixar, no l'esperança, ans la convicció que aquest estat de sofriment pot ser pal·liat i vençut. Tal com en Pasqual Maragall ens diu en el film sobre la seva fundació per estudiar l'Alzheimer.

Però hem de dir les coses pel seu nom. No fer-ho és una traïció a la condició humana. A principis dels anys vuitanta la ment capitalista, representada per la banca, va començar una contrarevolució, acompanyada per la percepció que l'evolució de l'electrònica era un factor determinant, que jugava al seu favor i en contra de l'evolució proposada pels irritants esdeveniments d'una dècada anterior, que començaren diguem-ho així pel maig del 68. I tot els ha anat la mar de bé... només cal estudiar una part del panorama social del món per adonar-se'n. La contra capitalista no només ha remodelat la política en general al seu favor, ans des d'un punt de vista particular ha incidit en el comportament de la industria farmacèutica (controlada per la gran banca) i en l'estructura de la recerca i l'ensenyament superior. Només cal veure com la ciència del nostre país, per donar un exemple elemental, ha caigut a les mans d'un economista, qui em consta que fins i tot influïa en qüestions de política científica quan era a l'oposició.

Dit això, de manera superficial també, hom pot adonar-se sense cap problema que, en mans d'economistes i banquers, la recerca i la ciència en general no poden evolucionar en la seva pròpia i lògica llibertat. Doncs, a pesar de tot, la ciència té com a element fonamental la recerca de la veritat, sigui d'on sigui, vingui d'on vingui. Independentment dels temes o branques sobre les quals tracti, a pesar dels banquers. Ningú pot imposar temes o camins a la recerca de la veritat, com hem vist que s'ha fet en aquests últims trenta anys en tots els camps, sobretot en els científics, que no els tecnològics.

Els banquers i els que els han fet costat en les polítiques científiques han primat la modulació dels temes científics en les branques, que els ha semblat que donaven empenta als seus interessos i han deixat de mà una llarga llista de temes que han considerat inútils. Quan fent-ho així, només una lleugera reflexió indica que han evitat l'evolució natural del coneixement bàsic i possiblement han escanyat troballes essencials que d'aquesta manera s'han ajornat, potser molts anys. Mai per sempre, però. L'esperit humà ja procurarà treure partit del temps perdut per avançar encara més si cal.

Els mateixos que ara es veuen atrapats en aquests moments per la falta de finançament (per cert, a causa d'errades tècniques immenses dels ideòlegs de la contrarevolució capitalista), i que servils i aduladors contribuïren que el panorama que ens toca viure ara sigui tal com és, comencen a donar signes inequívocs que s'ha de tornar a les velles maneres de fer ciència. Comencen a predicar un retorn, potser impossible, cap a les formes lliures de fer ciència lliure. Semblen predicar una transfiguració de la ciència cap a formes que ells mateixos contribuïren a considerar obsoletes. Estan preparant-se un canvi estratègic de camisa. L'esperança dels que sempre han cregut en el que ara comencen a predicar els caragirats, és que no se'n surtin i que altres agafin el governall amb cor i ment sense cap ombra.

I tornant a l'Alzheimer, sembla que les últimes notícies asseguren que aquesta condició està o ha d'estar relacionada amb altres anomalies que es coneixen sobre el funcionament cerebral i la relació que hi pot haver amb els anomenats prions. Així, d'aquesta manera pot ser que la demència senil i el mal de Parkinson podrien ésser associats a una disfunció comuna connectada amb els prions. Mireu si voleu la bibliografia.

I un es pregunta: què és un prió? En primer lloc s'ha de destapar el significat del nom: no és més que la contracció dels mots pr(oteïna) i i(nfecci)ó que s'emprà en els moments de descriure el mal de les vaques boges o malaltia de Creutzfeld-Jacobs, un altre mal priònic, certament el que va fer descobrir els prions. Un prió és doncs una proteïna amb capacitat d'infecció, amb poder de provocar una malaltia de tipus infecciós. Fins al descobriment dels prions es pensava que només les combinacions de proteïnes amb DNA, tal com es presenten en virus i bacteris podien ser responsables de fenòmens infecciosos. Amb les prions es va veure que algunes d'aquestes molècules essencialment biològiques també podien representar un fenomen invasiu de tipus semblant formalment a una infecció vírica. La connexió dels prions amb el cervell dóna com a resultat un quadre desastrós per als pacients infectats, siguin humans o animals.

La formació de sistemes biològics que es reprodueixen de forma exponencial i desastrosa per als éssers biològics que els suporten és coneguda des dels temps de la medicina que podem anomenar moderna, els efectes d'aquest tipus de fenòmens són òbviament coneguts de molt abans. Però només en temps relativament moderns es pot copsar que hi pot haver mecanismes similars a una infecció vírica sense que hi intervingui cap ADN. Potser els prions siguin la traça romanent dels mecanismes que varen fer possible l'origen de la vida i que evolucionaren més tard cap a sistemes de reproducció més eficients, on el paper del joc dual entre proteïnes i DNA és cabdal. De fet en un llibre fora de la seva òrbita de coneixement (Què és la vida?, el va titular), el creador de la mecànica quàntica, Erwin Schrödinger, quan encara no s'havia descrit el paper dels àcids nucleics, intentà explicar els processos vitals només fent esment de les proteïnes. Així que no és fer volar coloms suposar que algunes proteïnes poden jugar un paper encara, bilions d'anys després de l'origen de la vida, en la seva autoreproducció.

Les proteïnes priòniques tenen característiques ben definides: plegaments ben estructurats que provoquen altres reaccions, com pot ser la formació d'aglomerats de dos o més unitats de la mateixa proteïna (una característica comuna a altres proteïnes més benignes) que acaben provocant altres reaccions i acumulacions de material biològic que fineixen destruint o bloquejant parts importants del cervell.

No fa pas tant, doncs, s'està intentant aglutinar diverses malalties cerebrals amb els prions. Es parla de malalties priòniques per connectar el mal de Creutzfeld-Jacobs amb el mal de Parkinson, la demència senil i la malaltia d'Alzheimer. De fet, totes tenen en comú que el cervell es deteriora de forma irreversible. Usualment les malalties priòniques, ?diguem-ho així, també tenen en comú l'edat avançada dels pacients. I els malats d'aquest tipus s'acumulen en societats on els vells tenen capacitat de viure fins a edats provectes. Potser aquesta condició pertorba els plans dels banquers (que per cert, solen tenir ben arregladetes les seves pensions i les assegurances mèdiques d'alta qualitat). No fa pas tant aquesta senyora tan ben vestida que succeí al director de l'FMI (el monstre mediàtic que esdevingué a posteriori), ens indicava sense cap rubor que la gent gran vivia massa i que això perjudicava els plans de pensions a escala universal. I feia augmentar les despeses inútils derivades de condicions geriàtriques complicades, diríem també.

Posar diversos resultats com a conseqüència d'una mateixa causa original, és interessant. Potser sigui quelcom que no sigui del tot cert (tant en les malalties com en les apreciacions polítiques i socials), però que doni lloc que hi pugui haver moltes alternatives experimentals importants. Que obrin camins encara no fressats. El que sí és cert és que no s'hi esmercen gaires esforços, ateses les característiques vitals dels pacients usualment afectats pels prions, diguem-ho així. Sobretot si hem de fer cas a les recomanacions del cap de l'FMI.

Els malalts afectats per aquest tipus de problemes solen ser gent que ja no és productiva i si ho era abans del mal, certament es torna força improductiva a mitjà i llarg termini. Per tant, des d'un punt de vista capitalista contrarevolucionari, tipus FMI i companyia, no només es improductiu esmerçar grans esforços en les malalties priòniques, ans és força inútil posar diners per a la recerca de procediments i nous medicaments per al seu tractament. Com no es dediquen diners per als tractaments de malalties que afecten poblacions improductives del tròpic i en canvi s'han dedicat fons importants i esforços per desenvolupar medicaments contra l'obesitat. Al tròpic, una zona on amb uns quants individus suficientment sans i educats per la labor d'atendre complexos hotelers (per cert, un negoci controlat per la gran banca i el blanqueig del diner negre) ja n'hi ha prou, la resta és prescindible. El segment d'ancians també és prescindible a curt i llarg termini en la ment d'aquests senyors que diuen o creuen ser tan importants.

Però no cal desesperar. Almenys per aquí hi ha algú que vol dedicar esforç i voluntat a vèncer l'Alzheimer. Què hem de dir, ans coratge i ànim als que ho volen. El temps corre a favor de la humanitat, no dels banquers.