Aquests dies vivim una polèmica sobre el Pla Director de l'Alt Empordà, entre aquelles veus, com alguns empresaris, que advoquen per una suavització o derogació de la norma, i aquells que volen fer valer els valors del Pla. Quan l'atur esdevé un degoteig continuat, sorgeixen aquestes polèmiques.
El boom turístic va suposar l'esborrament de l'àrea natural de costa del país. I, tristament, un gruix dels estralls urbanístics s'han fet en època democràtica. Molts han après de nosaltres allò que no han de fer, per no repetir-ho. A la República Dominicana, per exemple, promoguts en bona part per empresaris mallorquins des de fa vint anys, els grans hotels respecten la línia de costa i les construccions no superen l'alçada de les palmeres que els envolten: una pràctica que segueixen a Bali o Tailàndia. Costa Rica, amb un 60% del territori natural preservat, esdevé any rere any el punt de trobada d'un turisme creixent que cerca espais naturals, pau i tranquil·litat.
Tenim la Toscana, amb una vintena llarga de camps de golf, però considerat un espai on els pobles preserven la seva essència, amb els camins de sorra per no fer servir quitrà. La Toscana com a pol d'atracció del turisme acomodat anglès o alemany, i on calen lleis perquè els autòctons no siguin expulsats pels lloguers alts: pros i contres de l'èxit. No pensem només en el curt termini, en projectes seductors però poc duradors en el temps: emmirallem-nos en espais d'una riquesa cultural i paisatgística que pot atreure viatgers de tot el món: l'Empordà s'ho val, també l'Empordanet i la Garrotxa, el Gironès o el Pla de l'Estany.
