Fa pocs dies va morir Pili Fernández, una persona plena de vitalitat, d'optimisme, d'alegria de viure. Relativament jove ens deixa, com s'han encarregat d'explicar els mitjans i els amics, un referent del patinatge artístic i un dels fonaments de la seva esplendor actual. Ara fa un any, uns amics van penjar a youtube un vídeo "Pili Fernández, una vida pel patinatge, moltes gràcies per tot". En aquestes imatges es pot reviure l'arquitectura, una mica elemental, de l'antic Pavelló d'esports de la Devesa. Una instal·lació que durant molts anys va fer un servei extraordinari a l'esport gironí.

Vaig conèixer Pili Fernández al voltant d'aquesta instal·lació, que ella defensava com un patrimoni imprescindible. Les competicions i demostracions de patinatge artístic que s'hi feien eren una mostra de la tasca abnegada i eficaç de la Pili, que dedicaria la seva vida primer, poc temps, a patinar, i després molt més temps, a entrenar. Quan va saber els plans de l'Ajuntament de Girona de prescindir del pavelló de la Devesa va sentir una profunda decepció i tristesa.

L'Ajuntament havia constituït, l'any 1984, la institució firal de Girona amb la Diputació i la Cambra de Comerç; l'any 1986 havia encarregat als arquitectes Xavier Llistosella i Xavier Montsalvatge el Pla especial de la Devesa i també el projecte del Palau firal, que estava cridat a substituir el vell Pavelló.

Com a alcalde em vaig comprometre que trobaríem la manera de suplir el vell pavelló amb noves instal·lacions esportives, que dotessin adequadament la ciutat. El cert és, però, que ni el pavelló de Palau, preferentment dedicat al bàsquet i al handbol, ni els nous pavellons de barri a Santa Eugènia i Vila-roja, i més tard al Pont Major, no donarien una preferència clara al patinatge. Les pistes que per a aquesta funció tenia el GEiEG suplien, en part, aquesta mancança.

Com es pot veure en el dibuix adjunt, la Pili, l'any 88, quan ja estava dictada la sentència del pavelló de la Devesa me'l va regalar un dia amb aquest interrogant "Pavelló, ¿realitat o promesa?" Va ser insistent i persistent, va dedicar a aquesta reivindicació tota la lògica dels fets que avalaven la seva trajectòria.

La Pili sabia que jo tenia una certa debilitat pel patinatge i per l'hoquei sobre patins. Sabia que des dels anys d'estudiant a l'Institut havia seguit fidelment les competicions entre els Maristes i l'Institut, que es jugaven a la pista de Vista Alegre del Girona CH; sabia també que jo seguia els dies de partit el Girona CH i que tenia una coneixença amb els August Serra i Escriche, amb els germans Cort, els germans Fina, en Cassú i tants d'altres que van donar anys d'esplendor a l'hoquei gironí. La Pili també sabia que jo havia passat sovint per la pista de la UE Coma Cros, on jugaven alguns jugadors de Girona, entre d'altres en Joan Escudé o en Tomàs Sobrequés, de vinculacions molt estretes amb la tradició grupista. En realitat va ser a la pista del Coma-Cros que un dia la guàrdia civil em va retenir el carnet d'identitat per haver escridassat l'àrbitre.

Jo creia que l'hoquei i el patinatge necessitaven un pavelló propi i mentre no el tinguessin vam fer tots els esforços que vam poder per a donar a la pista coberta de la Devesa la màxima dignitat possible. La Pili ho sabia i sabia que estàvem sempre al seu costat.

Però el dibuix no deixava cap dubte obert. Calia correspondre a la promesa que havia fet a la Pili Fernández. I el nou pavelló de Palau, annex a la piscina coberta i al pavelló, és la resposta a aquell vell compromís. Va arribar, segurament, més tard del que tots esperàvem però, com a mínim, a partir d'aquell moment no es podria dir que el patinatge, en totes les seves variants, no tindria l'acollida que havia de permetre el desplegament de totes les seves potencialitats. Girona CH i? ?GEiEG ara ostenten la bandera del patinatge de la ciutat i ha d'arribar el dia que es recuperi plenament la vella esplendor que situava els noms dels jugadors gironins al cor de les seleccions pel campionat mundial, com havia succeït en el passat.

Quan a partir de 1994 la Pili Fernández va començar a dedicar-se a la ràdio, a Ràdio Salt, amb programes com El petit esport o més intimistes com Frec a frec, m'hi va convidar amb una certa freqüència i sempre es lamentava que la meva disponibilitat no fos tan amatent com la seva insistència. Però ella sabia que m'agradava anar als seus programes, fer-li costat i establir una mena de complicitat popular en la resposta a les trucades que, amb gran profusió, ens feien els oients de Ràdio Salt, molts d'ells de Girona, naturalment. Més endavant, el seu pas per Ràdio Cassà (Històries viscudes) la va portar a descobrir les meves arrels cassanenques de primera generació, i em va convidar, per exemple, a participar en el programa que va dedicar al Dr.Josep Ruscalleda, metge de Cassà i oncle meu, que ara ja té 102 anys.

Aquesta és la meva petita història amb la Pili, un homenatge a una persona desbordant de simpatia i d'energia, pionera, lluitadora, i capaç sempre de sobreposar-se als entrebancs i les dificultats que la vida ens depara. Darrere aquelles ulleres de pasta de vidres grossos, darrere els rissos dels seus cabells s'amagava una mirada franca, una mirada neta.