15 de octubre de 2012
15.10.2012

Adéu, estiu, adéu

15.10.2012 | 10:36
Adéu, estiu, adéu

En realitat l'estiu no és ben bé l'estiu, com l'hivern tampoc és ben bé l'hivern. Hi ha estius curts i estius llargs, fins i tot hi ha anys que alguns no han tingut estiu. Amb això vull dir que l'estiu el portem a dins i un dia, pel motiu que sigui, decidim que ja ha començat encara que faltin setmanes o fins i tot mesos pel seu inici oficial. Perquè des de quan hem esperat la data astronòmica per a dir "ja és estiu!" si al maig fa una calor insuportable? Aquí, nosaltres hem decidit que l'estiu ve amb la calor i marxa quan aquesta ens abandona.
Jo, per exemple, el diumenge passat em vaig acomiadar de l'estiu dues setmanes i mitja després de la seva mort oficial. El dia es va aixecar, contra pronòstic, mig ennuvolat, grisós, però vam fer com que no ho vèiem i vam agafar les armilles salvavides, el vestits curts de neoprè, els rems i, au!, cap al port de Blanes que ens espera el caiac, que ell també vol fer una última volta pel mar abans de deixar-lo en quarantena fins l'any que ve. Sortint del port vam donar una llarga volta per enfilar els primers trams de la Costa Brava. Sempre que el vent ens ho permet fem la mateixa ruta perquè entre elegir el sud sorrenc vers la desembocadura del riu Tordera o enfilar en direcció als penya-segats, no hi ha color.
Una vegada superat el nou espigó ens vam trobar la punta de Santa Anna que és una illeta, un penyal al mig del mar acompanyat d'altres de més petits entre els que passàrem fent una maniobra atrevida perquè hi havia un mar de fons traïdor que feia que les onades xoquessin, potents, contra les roques, però, què seria de la vida sense prendre decisions que no són les més sensates? Aviat ens vam trobar amb sa Forcanera, la petita cala amagada, tan desconeguda malgrat ser tan propera a Blanes, només apta per accedir en barca o a peu per a uns poquíssims privilegiats que, a canvi, han de baixar i pujar una llarguíssima escala però teníem clar que de tornada no ens pararíem aquí com fem habitualment perquè volíem anar més lluny i desembarcar en alguna de les grans cales on a ple estiu no podem anar doncs sempre estan plenes de gent. A dalt dels nostres caps vèiem els camins, els miradors i el templet de Linneo del Jardí Botànic Marimurtra, sempre tan encantador, sempre regalant encant tant pels que veuen el mar des d'ell com dels que el contemplem estant dins el mar.
Abans d'arribar a cala Bona vam tenir de nou l'oportunitat de ser persones de seny i donar una petita volta evitant un pas estret entre les roques però no, la rauxa s'imposà i ens ficàrem en una petita muntanya russa d'aigua marina. No obstant vam decidir que amb dues oportunitats ja hi havia prou i a partir de llavors férem bondat. Vam continuar navegant per sota de Sa Llapissada, zona de roques inestables, sempre desfent-se i caient a trossos en el que en el futur seran nous illots però ara per ara són part de terra ferma, del bosc ran de mar de Pinya de Rosa que miraculosament encara està allà, un bosc mediterrani a primera línia amb unes vistes privilegiades i que ara són part d'un Paratge Natural d'Interès Nacional i, per tant, està salvat de l'especulació fins que un Arias Cañete qualsevol decideixi el contrari. La culminació d'aquest tram està en la punta de s'Agulla després de la qual ja s'enfila cap a Lloret, però deixeu-me dir que contemplar-la de prop i dins del mar és un espectacle esplèndid. Aquesta espigada roca, està construïda com si fos un trencaclosques, una pedra suportant el pes de l'altra, fins aixecar un pilar de gamma extra que no anirà mai a concurs i que trigarà molts anys a fer pinya però quan la faci, us asseguro que mai més tornarà a aixecar-se. Mentrestant nosaltres remem a poc a poc, gaudint dels seus colors diferents de la resta de la costa, de les línies diagonals que trenquen la continuïtat de la roca i del blanc de l'escuma esclatant contra ella.
Més enllà encara estem a Blanes però a les seves acaballes perquè cala Treumal i l'arenal de Santa Cristina ja són el cor espiritual de Lloret. La seva ermita ens passa desaperçebuda, una mica amagada del mar, però la sabem allà i gaudim només de pensar en properes passejades visitant el Pi Gros i gaudint de l'espectacle del verd dels boscos, del groc de la sorra i de l'infinita gamma de blaus que ens ofereix el seu mirador. El diumenge, però, la traspassàrem enfilant cap a cala Boadella. Allà, a diferència de totes les altres cales, estava plena de banyistes i malgrat que encara el sol no lluïa plenament devien tenir molta calor perquè ningú no portava cap peça de roba. Perdó, rectifico, alguns portaven barret. Ben a la vora està el nostre objectiu del dia: donar un tomb entre les aigües, habitualment tranquil·les, de l'Illa des Bot. Avui però també aquí el mar està mogut sense perdre, però, gens de la seva transparència.
Ja de tornada paràrem a cala Santa Cristina, a recer de la punta des Canó, on ens banyàrem, prenguérem en sol que per fi havia guanyat definitivament la partida als núvols, i ens acomiadàrem de l'estiu amb un últim bany. Després de mandrejar una bona estona, van començar a tornar cap al port, palada a palada, lliscant suaument per sobre de l'aigua, gaudint de la infinita bellesa que el paisatge ens oferia.
Altres costes que he visitat també m'han meravellat: la potent costa cantàbrica, la dolça costa dàlmata amb les seves infinites illes, la Costa Blava, la Costa Basca francesa, el "cabo" de Gata, i tantes d'altres dignes d'admiració però finalment sempre acabo pensant que la nostra, la Costa Brava, la que tenim a casa, no té res a envejar a qualsevol altra. Aquest és el nostre millor patrimoni, aquesta és la nostra millor inversió: cuidar i potenciar el nostre paisatge, el natural i l'humà. I deixem que d'altres s'inventin macroprojectes urbanístics!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook