Correntment es diu "mengem el que som"...Però més aviat, no fóra més sensat dir, "mengem el que som"? És a dir que, més enllà dels determinismes geogràfics, els valors religiosos, culturals, històrics, nacionals, ideològics, de classe, de gènere -tot ells aparentment elements simbòlics- marquen també allò que mengem. Però la religió, tot i ser una norma bàsica, no és l'única. Els valors de classe social, d'estatus, també impregnen fortament el menjar: Al Tirant lo Blanc ho podem veure de forma perfecta. Hi ha escrit: "Aprés que Tirant fon dinat, se dinà l' Emperador ab tots los altres, cascú assegut per ordre segons lo grau qui era": un valor de grau o rang social expressat en la comensalitat -no el que es menja, sinó com es menja-.
També el menjar, a part d'expressar relacions de poder, expressa trets identitaris o d'identificació (que alhora poden ser religiosos, culturals, històrics i nacionals). Això ho veiem en un passatge del Quixot, on uns moriscos perseguits treuen per berenar en un part, un os pelat de pernil i vi: dos aliments prohibits, precisament, en la seva religió però que, exhibint-los, impedien l'execució de "neteja ètnica" en què estava immersa la Corona de Castella aleshores. Hi apareix també el cavial (caviar), que era un aliment al qual els moriscos podien tenir accés pels seus possibles intercanvis amb els turcs (aquest nom és d'origen turc), la potència islàmica en aquells moments enfrontada amb Europa i, molt cruament, amb la Monarquia Hispànica, i de la qual els moriscos es pensava que n'eren una cinquena columna, per motius de solidaritat religiosa.
En les societats mediterrànies tradicionals, religió ha anat unida a deglució (i encara hi van entre els musulmans i els jueus). Aquella ha marcat de forma alhora íntima i pregona els comportaments alimentaris. La conversa Santa Teresa de Jesús ja deia -i en podem interpretar d'una manera diferent a la convencional-, que Déu es mou entre les olles. Sens dubte, el problema més gran que tenen els islàmics i que tenim nosaltres, -de retruc-, deriven de les seves particularitats alimentàries, vigents fins i tot entre els que no són gaire religiosos, ja que tot allò que mengen i beuen ha de passar pel filtre religiós (apte o halal). Els més devots circulen amb uns minidiccionaris (pel format) amb tots els productes i marques que hi ha al mercat -jo en tinc un comprat a Londres-, on poden saber si la Coca-Cola o el iogurt Danone és halal o no. I ja sabem -sobretot a l' islam- que amb les coses del menjar -i les del profeta encara menys- no s'hi juga!
