Alguns vam donar per fet a l'inici d'aquesta curta legislatura que els clams de sequera a la caixa de la Generalitat eren, per dir-ho d'alguna manera, estratègia política. Alguns crèiem que passats dos anys els diners sortirien de sota les pedres i que CiU s'erigiria com a salvador d'un país que el tripartit havia arrruïnat. L'objectiu havia de ser tornar a guanyar les eleccions de 2014 i, si fos possible, sense necessitar el suport de ningú. Segueixo pensant que al cap dels dirigents convergents hi havia aquest guió i que creien que la crisi no arribaria mai on està ara o estarà en un futur. Res d'això era del tot cert ni tampoc del tot mentida. Han passat dos anys, CiU finalment s'ha erigit com a salvador de la pàtria i, davant la dificultat de fer-ho amb inversions aquí i allà -com feien els governs Pujol-, ha optat per la via sobiranista i per convocar unes eleccions anticipades on espera obtenir la majoria absoluta. La meva gran incògnita és saber què farà Mas si aconsegueix els 68 escons o una majoria suficient. El referèndum i les estructures d'estat poden ocupar l'opinió pública uns mesos però no quatre anys. També s'haurà de governar un país, dic jo.
