PACO TORRES MONSÓ

De moment hem vist ja, a Palafrugell, dues exposicions d'abast i contingut diferent però igualment suggeridores. D'una banda, a Can Mario i sota l'impuls de la Fundació Vila Casas i la cura de Glòria Bosch i Pep Admetlla, l'exposició Anar fent i prou, en la qual trobem maquetes, materials, obra, discurs, per fer una síntesi que no vol ser un repàs ni una antològica, sinó una aproximació de conjunt, una sinopsi del sentit de l'obra de l'escultor, la seva connexió amb la realitat i la transcendència del seu llenguatge escultòric cap a una interpretació i interpel·lació crítiques i personals d'aquesta realitat.

A la Fundació Josep Pla, la instal·lació Dues mirades a Maillol: Josep Pla i Torres Monsó agermana els materials de Pla i els de Torres Monsó. Un escrit, un llibre, una nota, un cos femení, un recull de les visions insinuades d'un i altre sobre l'escultor de Banyuls i els materials mateixos de Banyuls abocats a la platja pel mar i recollits per reconstruir un imaginari que hauria inspirat Maillol. Troncs, branques i ferros, dipositats entre la sorra i pedregam gruixut d'una platja grisenca, i la recerca implacable del cos femení fins a trobar els malucs ferrenys d'una dona forta i bella. Pep Admetlla ens submergeix en un món de suggestió en un clima de blauet de les cases de mar.

A Salt, a la Coma-Cros s'hi programava el mes d'octubre El cartell com a fita i el llibre com a guia. Més endavant trobarem Torres Monsó a Girona, a Barcelona i a París.

Mentre, la revista Bonart li ha dedicat unes pàgines del número d'octubre-novembre de 2012, amb textos d'Arnau Puig, Glòria Bosch, Pep Admetlla i Rafel Argullol. Aquests tres darrers reprenent aspectes dels seus textos del catàleg de l'exposició de Can Mario. I Arnau Puig que, en la seva constància de crític d'art afinat, pondera alhora el classicisme i la subjectivitat creativa en l'obra de l'escultor gironí.

El catàleg de l'exposició de Can Mario, Anar fent i prou, inclou també una aproximació biogràfica de Carme Ortiz que ha seguit de fa temps en Paco i que planteja una periodització de l'obra en funció de l'evolució cronològica i estilística, de gran utilitat i eficàcia, per comprendre un treball poc assimilable a les modes i a les tendències. Hi ha, esclar, influències manifestes de grans mestres en alguns dels treballs de Torres Monsó, però hi ha, sobretot, un llenguatge personal i íntim que trenca motllos i planteja un discurs personal irònic i poètic sobre la realitat.

Però és segurament en el títol mateix de l'exposició on es destil·la una mirada atònita al món, un somriure amable, sincer i enigmàtic alhora, que força la realitat i la deforma si cal, la plega o la trenca quan convé. I hi ironitza sovint per relativitzar des de la introspecció les contradiccions de l'absurditat d'un món injust i ingrat. Aquest "anar fent i prou" no és condescendent, ni està dominat per la passivitat, però sí que indica un replegament cap a la intimitat, la subjectivitat crítica que el fa somriure com un nen petit després d'una entremaliadura benèvola.

Aquesta trajectòria provoca, encara ara, la sorpresa del descobriment, la puresa d'una biografia intacta que roman desconeguda o amagada en el món dels circuits establerts i convencionals. És l'efecte que produeix l'obra de Paco Torres Monsó a una mirada sense cap condicionant, com la de Rafel Argullol. El seu text desperta l'entusiasme de Glòria Bosch i li fa dir en un correu a Pep Admetlla: "Ja he rebut el text de l'Argullol i és fantàstic!!! M'ha emocionat veure com una mirada externa, neta, pot condensar d'una manera profunda el seu món". Mirada externa, neta, seria, efectivament, l'expressió precisa i adequada.

I és des d'aquesta perspectiva que Argullol se sorprèn de la modernitat, de l'actualitat, de la importància, de l'obra d'en Paco. Una obra amb una càrrega poètica, diu, indiscutible, amb capacitat de traduir la relació entre el macrocosmos i el microcosmos. "(...) Torres Monsó podria ser qualificat d'artista renaixentista de la nostra contemporaneïtat, doncs també tradueix a un llenguatge actual allò que els humanistes entenien com la gran cadena de l'ésser". I afegeix encara: "Aquesta capacitat d'anar des del més íntim fins al més universal, ens autoritza a observar l'obra de Torres Monsó com una de les aventures més audaces i creatives de l'escultura contemporània". Fins al punt que malgrat el replegament gironí i la limitada projecció i acceptació nacionals i internacionals, en una injusta ignorància, "l'escultura de Torres Monsó, nascuda de la seva època, (...) està destinada a la permanència". És el compromís amb aquesta permanència i transcendència, més enllà del nostre microcosmos local, que Girona li deu encara.

Finalment, a la Casa de Cultura podem admirar Torres Monsó, una illa habitada, una exposició amb fotografies de Josep M. Oliveras i amb un catàleg amb textos del mateix fotògraf, un text breu d'en Paco i textos de Lluís Muntada i Carme Ortiz. Aquesta exposició és una perla amb tota la força de les perles salvatges i sense cap de les limitacions homogeneïtzadores de les perles cultivades. La interacció creativa entre Oliveras i Torres Monsó és d'una intensitat i d'una nitidesa expressiva total. Des de la llibertat artística de cadascun, però des de la complicitat compartida, que neix com en el cas de Pep Admetlla d'una llarga amistat, sorgeix un nou producte artístic compartit. I sóc conscient que aquest darrer paràgraf és injust perquè tanca una aproximació breu a l'homenatge a en Paco Torres Monsó, però no fa un reconeixement com es mereixeria d'una exposició que comparteix un doble subjecte creatiu d'alt voltatge: Oliveras i Torres Monsó.

La velocitat de creuer d'aquest "anar fent" que en Paco explica ha de portar la seva obra a la universalitat reconeguda que l'Argullol anuncia.