Un país plural

Molts creixen, sobretot els petits, una altra bona notícia per al pluralisme. Pateixen els partits amb aparell, com el PSC i CiU, i guanya la gent nova, la carn fresca. S'admira la capacitat d'Esquerra de reinventar-se en cada generació, el que mostra que és un partit de profundes arrels en la gent catalana. El seu èxit és també el de la sinceritat, la coherència i la fidelitat, tot això aliè completament a l'oportunisme que ha manifestat Mas. Però també guanya Ciutadans, que s'endu la major part dels votants no independentistes que han anat a les urnes. Guanyen els anticapitalistes de la CUP, un partit que recull l'esquerra radical, aquella que es mou al carrer i deixa veure els seus joves líders per fi visibles. Aquest és el camí per no confondre de manera lleugera manifestacions amb ciutadania. En suma: el bloc independentista a penes té la majoria absoluta amb tres diputats, una molt escassa renda per portar el país cap a un camí forçat. Si comptem percentatges de vots, encara no arriben a la meitat de l'electorat. A Barcelona i la seva província, de manera decidida, no hi ha majoria independentista. Amb aquesta exigua majoria, el primer sacrifici o revés al camí de la independència, el primer programa impositiu per dotar-se d'institucions d'Estat, com un exèrcit o un aparell diplomàtic, faria trontollar tot el programa.

No hi ha pal·liatius. El procés que havia emprès Mas requeria d'un home amb carisma excepcional, no d'un governant ben instal·lat en el poder. El carisma es té, no se sol·licita ni s'implora. Mas no és aquest home i ningú sap quin serà el seu futur polític. Això deixa Oriol Pujol a la intempèrie. Llavors podrem verificar una altra llei política: que el carisma tampoc s'hereta. Un tòtem simbòlic sempre és una figura paterna. En suma, Catalunya manté les opcions polítiques pròpies d'un país que té sensatesa política suficient per saber que aquestes eleccions eren una operació encobridora. Vaig anomenar Mas un Benito Cereno. Vaig voler dir que operava més aviat pres que per elecció. Estava pres d'un dilema. Havia de lliurar-se de manera clara al PP per donar suport a la seva política de retallades, o lliurar-se al programa d'ERC per fugir cap endavant i posar-se al capdavant de la marea que Esquerra havia anat movent al subsòl català des de l'època del fracassat Estatut. La gent ho ha vist clar. Molts han retret a Mas les retallades que va pactar amb el PP i molts més han vist que estava intentant colonitzar els votants d'Esquerra, per la qual cosa han decidit donar-li l'esquena. Així ha quedat clar que era un Benito Cereno, i això es descobreix en el senzill fet que segueix presoner dels mateixos dilemes que tenia abans de convocar aquestes eleccions.

Tot queda igual, però res és el mateix. Ara, Mas ha de començar de zero amb les naus cremades respecte al PP, una núvia menyspreada però que encara espera ocasió de rehabilitar-se en la seva catalanitat. En tot cas, Mas està condemnat a ser el que no volia ser, un governant normal, i la contrarietat se li va notar en la primera compareixença pública després dels resultats. Les eleccions l'han tornat a la realitat de la qual volia fugir. I abans de res haurà de pactar un pressupost sense disposar de l'últim recurs que va posar en marxa el tripartit, els bons patriòtics. Trobarà socis per a una política de retallades? Sens dubte, les forces polítiques catalanes forçaran els partits independentistes que ells gestionin les crisis. Però potser no oblidi ERC tan aviat que Mas pretenia la majoria absoluta a costa seva. Així que en el complicat cas que ERC li doni suport en els pressupostos, li demanarà que canviï retallades per passos decidits cap a la independència. Però aquí Benito Cereno torna a emergir. Com portar a la vegada una política de retallades i d'independència? Com fer-ho sense que independència passi a significar pobresa, fins i tot abans de començar a caminar? ERC pot tenir la temptació, amb aquest resultat, que tot s'ho mengi Mas, i veure com es dessagna amb una política de retallades i de negociacions humiliants amb Espanya per respirar, mentre els republicans es limiten a la denúncia i a intensificar la seva política de nítida ruptura, donant així clara resposta a les petites burgesies catalanes que no volen saber res dels grans raonaments de realisme polític.

Aquest joc seria perillós per a les il·lusions independentistes. Perquè si ERC deixa sola CiU, pot posar en qüestió el seu patriotisme. Però si li dóna suport en un bipartit, pot córrer un risc real: que és més fiable en l'oposició desinhibida que com a força de govern. En tot cas, el PSC quedarà fora d'aquest joc, a cobert, i potser estigui en condicions de perfilar de manera adequada la seva idea política per ser reconegut com allò que vol ser: un partit que aposta per un Estat federal d'unitat del poble espanyol i de pactes constituents, capaços de satisfer les històriques reivindicacions catalanes, no les enfadades i aventureres que hem conegut aquests dies. En tot cas, falta per saber si Esquerra vol la independència perquè està indisposada amb la forma Estat, que per a ella és senzillament Espanya, i està sobretot orientada pel cor anarquista de la petita burgesia, o vol de veritat la independència per disposar d'un Estat propi. El que resulta evident és que l'electorat de CiU no veu clar aquest horitzó. I és que no n'és. Ara Mas i els seus estan obligats a posar una mica de llum en tot aquest embull. I no serà fàcil.