El resultat de les eleccions de diumenge passat ens han deixat descol·locats. Ningú pensava en un resultat així i ara toca fer-se'n el càrrec, assumir-ho i trobar-hi una solució. És l'hora dels polítics, diuen, cosa que a mi em fa pensar que ja hem llepat.

El partit guanyador de les eleccions, CiU, no té majoria suficient per governar. El segon partit, ERC, immers en un suflé de satisfacció, vol ser alhora partit a l'oposició i partit de suport de govern, vol inventar la política esquizofrènica, ara em poso aquest barret, ara em poso aquest altre. El tercer partit, el PSC, no sap el que li passa, ha perdut el suport de Catalunya i només s'ha quedat en el Baix Llobregat, dubtant quedar-se així o començar un redreçament. Els altres partits, PP, Ciutadans, Iniciativa Verds i CUP s'han instal·lat en el paper d'oposició total, torpedinant sigui la posició sobiranista, sigui l'econòmica, quan no les dues.

És un error que ara l'objectiu preferent sigui el referèndum d'autodeterminació. Si l'any vinent el país no resol els problemes econòmics no hi haurà cap possibilitat de convocar un referèndum en decennis. Catalunya es prepara per fer front a una retallada impossible a l'any vinent. No serà capaç de retallar més de 4.000 milions d'euros dels pressupostos de la Generalitat quan en els darrers anys se n'han retallat 2.000 milions en cada exercici. Doblar la intensitat de la retallada ?exi??geix molta empenta política per augmentar els ingressos via nous impostos (peatges, vinyetes, successions...), vendes de béns públics (aigües Ter-Llobregat, TV3,...) i per continuar retallant en llocs on encara no s'ha fet (eliminació de consells comarcals d'ajuntaments petits, d'empreses públiques,...). Com que amb tot això no n'hi haurà prou, farà falta pes polític per fer front al Govern de Madrid, exigint més temps per fer l'ajust mentre s'activa l'economia productiva.

Perquè això és el que realment és més important, que creixi l'economia productiva. Com actuarà el nou Govern per facilitar el finançament de les inversions a les empreses que exporten? Aquest és el principal element en els propers dos anys. Dieu l'Institut Català de Finances? Amb quin finançament compta si avui està sec i no té accés als mercats internacionals? Algun il·luminat insisteix en crear un banc públic català sense dir d'on sortirà el capital. El cas és que, amb el guany de competivitat que ha fet el país, ara és possible exportar de forma que ens convertim en el territori més exportador de la UE. Però per això fa falta invertir en les empreses i alhora crear nous llocs de treball. L'economia està en la pista ?d'enlai?rament, però algú hi ha de posar el combustible i els bancs no ens serveixen en aquest moment. Podrà el nou Govern tenir imaginació per trobar noves fórmules de finançament a través de mercats de pagarés, o de crowdfounding? Romandrà el professor Mas-Colell a la direcció financera del país? Si us plau, sí, per una vegada un que no és polític...

Una complexitat així no s'havia vist mai en la història recent de Catalunya. Alemanya la va viure arran de la unificació de l'any 1991 i la va resoldre amb un govern de concentració entre els dos grans partits, sumant una majoria de més del 80% del parlament. El resultat va ser la creació del teixit industrial més competitiu del món. Ara Catalunya té la mateixa oportunitat. La complexitat numèrica al parlament obliga a trobar fórmules imaginatives, essent la millor un govern de concentració entre els tres o quatre partits amb denominador comú, CiU, ERC, PSC, amb la incògnita d'ICV. El millor treball polític hauria de tenir per missió aquesta concentració política, encara que només sigui per un període curt de dos anys, el temps suficient per sortir de la crisi més intensa. El millor president hauria de saber fer veure quins són els punts en comú d'aquests partits i proposar un programa de govern per aquests punts. El temps per fer-ho no és important, ja que si es fa malament, podem tenir noves eleccions el mes de març, d'aquí un any o d'aquí a dos anys. Més val fer bé la feina ara per estalviar recursos més endavant.

El cas és que si es deixa el Govern a CiU, donant-li alhora suport i torpedinant-lo, tenim tots els números perquè el 2013 el Govern no pugui fer front als seus pagaments i hagi de ser intervingut, fonent qualsevol esperança sobiranista.

Catalunya necessita temps per fer veure al PSC que ha de rescatar el seu vot arreu del territori, deixant de concentrar-se en el Baix Llobregat, i que això demana apropar-se amb flexibilitat a la necessitat de fer referèndum. També necessita temps perquè ERC desinfli la bombolla del resultat de les eleccions i vegi el tràngol econòmic que està travessant el país, deixant de dir bajanades com que el referèndum s'hauria de fer el proper setembre. CiU també necessita temps per sortir del seu astorament i refer les ferides per finalment trobar el sender de la governabilitat.

El país ha perdut momentàniament el camí enmig de boscos emboirats i encinglats. Trobar-lo de nou obliga a descobrir petits senders, a vegades amb grimpades. La recerca s'ha de fer en equip. La pregunta és, tenim polítics mariners o polítics muntanyencs?