la societat catalana té una composició extraordinàriament complexa, però, malgrat els fenòmens migratoris que ha experimentat, ha mantingut una societat civil activa que constitueix el nucli fort de la seva personalitat diferenciada. Si en altres temps eren la burgesia i el proletariat els qui dirigien els processos col·lectius, ara ho són les classes mitjanes. Es tracta d'un sector central de la societat actiu, que manté la unitat del País i que realitza tasques de suplència forçades per la manca d'un Estat propi. Són aquests ciutadans els qui formen i donen vida al conjunt d'associacions de tot tipus que articulen la vida col·lectiva catalana. Unes associacions que van des dels clubs esportius a un conjunt variat d'entitats d'acció social molt nombrós i actiu, continuant per les que tenen una finalitat cultural com l'Òmnium o els Amics de la Unesco, i acabant amb les de vocació política, com l'Assemblea Nacional Catalana, que ha agafat protagonisme darrerament.

El fenomen col·lectiu que vol caminar cap a la independència l'han generat els ciutadans, organitzats en aquestes institucions, que tenien consciència del que eren i del que volien, mentre que les forces polítiques han jugat un paper secundari, i de part d'algunes, d'obstrucció. Es tracta d'un moviment col·lectiu que ve de molt lluny, però que ha pres força darrerament, tal com ens ho mostren la manifestació de l'Onze de Setembre d'enguany i les conseqüències de tot tipus que ha tingut. Ha estat aquesta mobilització la que ha empès els partits polítics a encapçalar els moviments que s'han originat en la societat, i així ha de ser en una democràcia avançada, com la que podria fer realitat el poble de Catalunya. Hi ha hagut partits, els majoritaris, que s'han posat a favor del moviment independentista popular, n'hi ha hagut uns altres, els minoritaris, que s'hi han girat en contra, i finalment també han existit els que han mantingut una posició ambigua. A l'hora de la veritat, les postures que han adoptat les diferents forces polítiques es corresponen, de forma aproximada, amb les actituds ideològiques i els estats d'opinió de la societat que els toca de representar. L'acció de la voluntat popular els ha obligat a posar-se al servei dels ciutadans i abandonar el tancament que mantenien; s'havien apartat de les funcions que justifiquen la seva existència en una democràcia, i tendien a actuar com a corporacions aïllades, que només es relacionaven amb els ciutadans quan hi havia eleccions, després, es concentraven en l'aconseguiment dels seus interessos particulars i en les lluites intestines entre ells.

En els darrers mesos, ha succeït allò que constitueix el nervi de la bona salut democràtica d'una societat. Però la voluntat popular expressada en les eleccions i continuada en una acció constant, tal com ho ha fet la societat civil catalana, no pot, per ella sola, implementar els seus interessos en les institucions polítiques. A les associacions ciutadanes que abans he esmentat no els és possible assolir una representació directa al Parlament, sinó que han de delegar el seu mandat, i tampoc no poden participar en l'executiu que pren les decisions finals. Si deixem de banda actituds autoritàries de les dictadures i les irracionals de caire anarquista, és obligat d'arribar a la conclusió que la voluntat popular és el moll de l'os del sistema democràtic, però que és un sistema en el qual resulta imprescindible la funció de representació que han de fer els partits polítics. Ara bé, ha de quedar ben clar que els partits no han de tenir interessos particulars, sinó que s'han de limitar a encarnar els desitjos i les necessitats dels qui els han elegit.

S'equivoquen, i de molt, els qui s'entesten a dir que el moviment que es coneix actualment cap a la independència és obra d'aquest o d'aquell polític. Aquesta anàlisi equivocada de la situació va portar a voler desacreditar la figura del president Mas i a centrar l'acció política que estava esdevenint en les figures dels diferents partits: el mateix Artur Mas, Oriol Junqueras, Pere NavarroJoan Herrera.

El moviment que ha provocat la societat civil i que va fer eclosió en la manifestació i en les passades eleccions ha tingut la virtut de fer visible un el sector oposat a les tendències que menen cap a la independència, el qual, darrerament, és qualificat d'unionista. En aquest àmbit les coses han funcionat d'una altra manera. Han estat minories organitzades políticament les qui han pretès d'articular, des de dalt, un sector de la població civil que tenia la seva ideologia nacional, però que estava completament desestructurat. Precisament, les eleccions del dia 25 han servit per mesurar l'amplitud que té l'espanyolisme polític entre nosaltres; ha quedat clar que és minoritari i que l'unionisme militant no ha arribat a la majoria de la població que prové de l'antiga immigració. En un mateix sentit, dels resultats de les eleccions es pot deduir que la quantitat de catalans antics -per qualificar-los d'alguna manera- que es mantenen en contra del catalanisme independentista és realment poc nombrosa, al marge de la influència que puguin tenir alguns dels membres que formen part d'aquest col·lectiu.

Ara, als partits polítics els toca governar i portar a terme el mandat que han rebut d'organitzar un referèndum d'autodeterminació. Per la seva banda, la societat civil no pot restar quieta, ha de seguir empenyent perquè els seus representants actuïn d'acord amb els compromisos que han adquirit. La tasca es presenta molt difícil, ja que l'Estat espanyol usarà el conjunt de mitjans al seu abast per fer fracassar el procés; per això, tots plegats hem d'estar molt units.