En unes altres circumstàncies agrairíem al Sr. Wert la seva col·laboració a la causa catalanista, nacionalista i independentista. No res va tan bé per alimentar els sentiments del país com un ministre decidit a executar l'escola catalana. L'escola catalana és la joia de la corona. Tots els catalans, sense distinció de cap mena, estem orgullosos d'haver bastit una escola democràtica, integradora, igualitària, no sexista, acollidora, pública, catalana i plural. N'estem molt orgullosos. Els pedagogs i els psicopedagogs d'arreu, també. Els pares dels alumnes n'estan agraïts. Els alumnes acaben els estudis amb un bilingüisme perfecte. Saben tant o més castellà que els alumnes de Sòria. Saben català i cada vegada més anglès. Coneixen la cultura catalana i la castellana; saben la història d'Espanya i la de Catalunya; saben matemàtiques, i en les ciències experimentals i socials coneixen l'entorn immediat i l'univers complet.
Lamentablement, en les circumstàncies actuals -per variar, venim d'una derrota-, el marge de maniobra davant d'una agressió -a menys que es vulgui tirar per la tremenda- és molt petit. No surten els números: els manifestants de l'11 de setembre s'han fet fonedissos a les urnes. No surten les lletres: els polítics catalans han estat incapaços de gestionar amb dignitat i eficàcia la voluntat popular expressada als carrers. Les declaracions del ministre, els esborranys de la nova llei, s'han filtrat als diaris el mateix dia que la premsa rància parla d'haver aconseguit "desactivar l'independentisme".
Han passat 300 anys de la Guerra de Successió, i l'única cosa que ha canviat en la relació entre Espanya i Catalunya és que els governants espanyols es van tornant més tontos i per tant més evidents. El 29 de gener de 1716, José Rodrigo Villalpando, fiscal del Consejo de Castilla, "va filtrar" aquesta sibil·lina instrucció secreta: "Se podria prevenir el cuidado de introducir la lengua Castellana en aquel Pais. La importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande, y es un señal de dominación o superioridad de los Principes o naciones ya sea porque la dependencia o adulación quieren complacer o lisongear, afectando otra naturaleza con la semejança del idioma, o ya sea porque la sugeccion obliga con la fuerza". "Pero como a cada nación parece que señaló la naturaleça su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algun tiempo para logra-lo, y mas cuando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo, y amante de las cosas de su Pais, y para esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado."
Res a veure aquesta lògica maquia?vèl·lica i subtil amb la barroeria del Sr. Wert. Es tracta de "procurar l'efecte sense que se'n noti la cura", no pas d'"esventar la cura per imposar l'efecte", que és el que s'ha fet. D'aquesta manera, fins i tot el PSC, fred en temes d'independentisme, tebi en debats identitaris, confús com mai i sense caps, ha trobat un terreny on caminar sense pors. Fins i tot el PSC. No sembla que intel·ligència i subtilesa acompanyin gaire el ministre.
Però és igual. Quan es té tot el poder polític de totes les administracions, quan l'oposició política és poc creïble o minoritària, quan "l'enemic" es mostra més dividit que mai, quan hi ha tants fronts i tan greus oberts, el manual del dèspota diu que no calen miraments: s'ha de saltar al coll de la víctima amb els ullals. El Sr. Wert, en nom del govern del PP, en nom de la més carpetovetònica nació espanyola, en nom de les idees espanyolistes més escabroses que tan bé han sabut inflamar les proclames populistes de la premsa de la capital, capitaneja una croada d'escarni exemplar contra el poble català. Talment una operació militar quirúrgica, s'ha buscat l'objectiu més sensible i més estimat del nostre país: l'escola catalana.
L'acció del PP no es limita a una simple regulació dels currículums escolars amb falsos pretextos de paritat; la política del PP (i d'una part d'Espanya prou significativa) a Catalunya ha estat i és només una: carregar-se el model d'escola catalana. Per què? La lògica és ignasiana: "-D'on surten tants independentistes joves? -Evidentment, el problema és de l'escola. L'escola és un niu d'independentistes". D'aquí la cèlebre frase del Sr. Wert i preludi de l'avantprojecte: "S'han d'espanyolitzar els nens catalans".
El PP recull amb aquesta llei el testimoni d'una llarga tradició anticatalana dels governs espanyols. L'objectiu d'anihilar Catalunya i imposar Castella és de fa 300 anys. Cada vegada que els fills i hereus emotius de Felip V han tingut les rendes del país han procurat, amb més o menys èxit, dues coses: carregar contra els mestres i l'escola de Catalunya i carregar contra el català. N'hi ha prou de resseguir el magnífic estudi de Francesc Ferrer i Gironès, La persecució política de la llengua catalana, Edicions 62, per adonar-se de l'abast de l'ofensiva. A l'estudi s'hi citen documents, decrets, lleis, declaracions, etc. Estem parlant de 300 anys d'ofensiva!
Val la pena recordar, per acabar, que quan més cofoi estava el país de la recuperació de la seva llengua i del seu nivell d'autonomia, de la mà d'un grup d'in?tel·?lec?tuals i professors de la UAB va sortir publicat un brillantíssim opuscle -tan brillant com controvertit i premonitori- a la revista Els Marges intitulat: "Una nació sense estat, un poble sense llengua" (1979). Per als signants, el perill de desaparició d'una llengua no rau tant en l'actitud dels parlants com en l'estructura (o la manca d'estructura) en què se sosté aquesta llengua. Hom s'hauria d'adonar que la llengua dèbil a Catalunya és el català. Les seves estructures són de Comunitat Autònoma, una autonomia ben incardinada a l'Estat Espanyol. Les llengües de les nacions sense estat són sempre a punt de desaparèixer. Si l'Estat que té les claus del regne és Espanya, amb una tradició de 300 anys de voluntat anticatalana, per salvar la llengua només queda un camí: la independència. I a més, és ara o mai.
