Entre les moltes possibles, hi ha una anàlisi de les eleccions catalanes que il·lumina la situació espanyola perquè enllaça amb el que mostren els sondejos: la que classifica els vots entre moderats i radicals o, si es vol, entre tous i durs. I guanyen terreny els segons.

Vegem. Qui guanya? En primer lloc, ERC (+11 diputats). Independentistes de tota la vida. En segon lloc, Ciutadans (+6). ?Unionisme espanyol i radicalisme antipolític. En tercer lloc, ICV (+3), l'esquerra de l'esquerra. Amb idèntic guany irromp la CUP, moviment d'assemblees populars. Finalment, el PP (+1), que a Catalunya és radical en els temes espanyols.

Anem als que perden: el PSC (-6), moderat en el tema nacional amb la seva proposta federalista, i en el social perquè té la consciència carregada. I CiU (-12) que ha intercanviat suports amb PP i PSOE, que administra amb gasiveria el mot "independència" i que té en el seu si federat un component (Unió) partidari de quedar-se a Espanya. El centre s'enfonsa i pugen els extrems.

El cas és que el mateix passa en el conjunt d'Espanya, segons diferents sondejos d'opinió. La intenció directa de vot al PP ha anat descendint, però també la del PSOE. La credibilitat de Rajoy està sota mínims, però també la de Rubalcaba. Alhora, milloren les posicions d'Esquerra Unida i d'UPyD, però totes dues estan encara lluny de convertir-se en alternativa.

S'enfonsa el centre i pugen els extrems, però no prou per significar un relleu de protagonistes. I creix principalment la massa dels indecisos, que afegeixen incertesa a un paisatge ja massa incert.

L'abrasió de qui governa en temps d'austeritat i retallades és normal. El pitjor és que la segona força experimenti un desgast idèntic, perquè això deixa la gent sense l'esperança d'una alternativa. És la democràcia parlamentària com a sistema la que pateix. I la situació no canviarà fins que la segona força prengui un rumb ascendent.

Pot fer-ho sota el mandat dels que van protagonitzar el zapaterisme? Pregunta difícil. I una altra pregunta encara més inquietant: Hi ha, a dins de les seves files, dirigents alhora forts i impol·luts, capaços de prendre el relleu?

Si l'alternativa al dolent és el pitjor, la conseqüència és que la gent s'espanta. I la gent espantada alimenta els autoritarismes. Per evitar-ho, urgeix que els socialistes facin la seva catarsi, o que en algun lloc sorgeixi una alternativa equivalent.