El que ha passat a Catalunya, a propòsit de les recents eleccions autonòmiques, és que ha esclatat, per fi, la bombolla politicomediàtica. La responsable de l'anomenat "oasi català", una nefasta ficció que durant decennis ha emmascarat la realitat catalana. Aquest contuberni entre política i periodisme es va iniciar en temps del president Jordi Pujol, hàbil teixidor de complicitats entre aquests dos mons, i ha continuat fins ara sense que s'albiri el seu final, malgrat aquest desemmascarament puntual. Per allò d'estar en un país petit, en el qual tots es coneixen, en el qual els interessos s'entremesclen i per l'encoratjada necessitat de fer front a un comú ene?mic exterior: el centralisme de l'Estat.
L'"oasi català" era molt còmode per als polítics, però prostituïa la funció periodística. El nou director interí de Le Monde advertia, precisament aquests dies, del necessari distanciament entre polítics i periodistes. Cadascú al seu lloc i amb la seva missió. Que no hagi ocorregut sempre així ha portat a la perplexitat i a la desorientació generalitzada davant un resultat electoral no previst. I, en conseqüència, a la dificultat de treure conclusions serioses i, en últim terme, de prendre decisions polítiques precises per encarar bé el futur. Tot s'ha mogut en un món de gran ficció, dintre de la bombolla politicomediàtica.
Que un líder com Artur Mas, que gaudia d'una posició política bastant estable per governar, un bon o mal dia, es deixa enlluernar per l'espectacle d'una gran manifestació popular, a causa d'una mala lectura de la mateixa, i vulgui erigir-se en miraculós redemptor d'un poble, i acabi sent derrotat en la seva obstinació i retrocedeixi en representativitat, s'explica en bona mesura pel miratge d'aquell contuberni politicomediàtic. Ha estat, crec, el ponderat periodista Lluís Foix qui ha afirmat que Artur Mas i CiU "s'han cregut la seva pròpia propaganda". Amb uns mitjans de comunicació públics al seu servei (TV3, principalment), i molts dels privats subvencionats (en primer lloc La Vanguardia), era fàcil caure en aquesta confusió. Sobretot si, a més, la seva pròpia empresa enquestadora li cantava una victòria gairebé rotunda. Com escriu el sociòleg Manuel Castells, amb "la influència decisiva dels grans partits i grups empresarials sobre els mitjans de comunicació, es pot entendre l'autocomplaença d'una classe política que creu tenir-ho tot lligat i ben lligat". Les urnes han demostrat que no.
Els resultats adversos han esfondrat l'embull i difuminat molt una il·lusió àmplia però no majoritària sobre la qual Mas va voler cavalcar -sense calcular els riscos per a ell i per al país- per portar la multitud imaginada en la travessia del Mar Roig cap a la terra promesa de la independència.
I és oportú recordar als professionals del periodisme un advertiment del director de Le Monde Diplomatique. Ignacio Ramonet alerta del perill de la "censura democràtica" que es produeix en els mitjans de comunicació "mitjançant l'asfíxia i la sobreabundància d'informació". "No hi ha cap institució -afegeix- que no tingui el seu propi sistema de comunicació, la qual cosa provoca que els periodistes no ?esti?guin en contacte directe amb el que succeeix en la realitat, sinó amb la informació que les institucions volen transmetre".
Si els professionals i els mitjans no saben, no poden o no volen desfer-se d'aquestes temptacions i servituds, i continua el contuberni politicomediàtic, seguirem en un irreal "oasi català", amb les conseqüències de desorientació general de l'opinió pública i amb les dificultats d'interpretació de la realitat pels polítics i, per tant, de governabilitat. És el panorama que un arravatament personal d'ambició messiànica ens ha deixat. Una bombolla politicomediàtica, per fi, ha esclatat.
