El resultat de les eleccions del 25 de novembre deixà perplexitat a Catalunya, satisfacció a Madrid -des d'on se segueix llegint la qüestió catalana des de la Lluna- i una certa sorpresa a Europa i a la resta del món a sumar majories sobiranes. En l'anterior legislatura el president Mas sumava 86 escons sobiranistes (62 de CiU, 10 d'ERC, 4 de SI), 21 de contraris (18 del PP i 3 de C's) i 28 del PSC-PSOE (favorables al dret a decidir, però no a la independència d'Espanya); ara en suma 87 de sobiranistes (50 de CiU, 21 d'ERC, 13 d'ICV i 3 de les CUP), 28 d'unionistes (19 del PP i 9 de C's), set més que abans, i 20 del PSC-PSOE.

Per a Madrid, Mas va fracassar (ell ho va admetre la mateixa nit electoral), però el que no semblen entendre és que el seu projecte d'arribar a una consulta sobre el dret a decidir no ho havia fet en absolut, ans al contrari: segueix bellugant la cua. Per guanyar un simple escó sobiranista més, valia la pena tant d'enrenou? Doncs, sí, perquè és bo de saber quin és el sostre de la sobirania i fins on són capaços de tibar els ciutadans que demanen que Catalunya esdevingui un nou estat dins la UE.

Les coses, certament, han esdevingut més difícils. El president Mas, donada l'excepcionalitat de la situació, demanava un resultat excepcional de CiU. Si hagués fet una majoria absoluta hauria pogut trucar al cap d'Estat i el cap de govern d'una altra manera de com ho deu haver hagut de fer ara. Hauria pogut anar a Europa amb l'abric de la voluntat majoritària del poble català; aquest, tanmateix, no li va oferir ni un anorac. Li ha dit que no volgués fer el camí de l'emancipació tot sol. No és difícil adonar-se d'on han anat a parar els 12 escons perduts per CiU. El poble de Catalunya ha deixat anar tres clars missatges: 1r) "Volem el dret a decidir, però no volem que se'n responsabilitzi només CiU" (És cosa de tots i, encara que, a la curta, no sembli gaire positiu, a la llarga potser serà el millor.) 2n) El límit és aquest: "Dret a decidir, i no pas independència", enfront de la qual ja sabem que PSC-PSOE jugarà en contra i no sabem com jugarà ICV. 3r) El tema econòmic i social és importantíssim: no podem seguir tocant l'os amb més retallades, més desnonaments, més ajudes bancàries... Per això la gent confiava en ERC al govern; ara, traient-se del damunt la responsabilitat, no perd tota la credibilitat obtinguda?

Bandejant la governabilitat del proper quadrienni -els socialistes sembla que renuncien a la sociovergència i ningú no aposta perquè l'estabilitat que ha promès Jonqueras sigui suficient-, de cara al procés sobiranista el full de ruta ha de ser clar. I tindríem l'esquema adjunt. Havent partit del punt A, hem de fer el trajecte fins a B, amb totes les seves dificultats, perquè la Constitució no permet el referèndum i el govern central, si ens el deixés fer, el voldrà arreu de tot l'Estat, on quedaríem en minoria segura. No serà el pitjor escull: una Llei catalana de consultes i l'ajuda europea sobre un procés net i impossible de negar des de la democràcia ens beneficiarà.

Donem per suposat que el vot sobre el dret a decidir el nostre futur surt majoritàriament afirmatiu. Queden tres trams, BC, CD (tram de provisionalitat de l'Estat Català, suposant que la consulta sobre la independència resulti positivament referendada democràticament) i BD, en cadascun dels quals caldrà una feina ben concreta. En el tram BC serà quan l'Estat espanyol, adonant-se que, si arribem a C, pot suposar la seva dissolució, farà de tot, procurant debades seduir-nos de nou (ja ha fet tard) i, sobretot, com un brau enfurit, tussant a tort i a dret. Nosaltres hem d'aprofitar aquest tram no sols per aconseguir la consulta sobre la independència amb intervenció i testimonis internacionals, sinó per explicar-nos a Europa i a la resta del món sobre les nostres intencions: construir un Estat responsable dins d'Europa. Hem d'explicar al món que ens trobem en una situació jurídica anòmala, tot carregant-nos de raons per assolir la devolució de la nostra sobirania perduda a Utrecht. Això equival a escampar millors de fulletons trilingües (català, francès i anglès), signats per historiadors prestigiosos. Amb Espanya no hi hem de perdre més temps que per guanyar la consulta sobre la independència. Ni un minut més. La resta de treball cal encarar-lo a Europa i al món.

És un període durant el qual hem de mirar de comprometre'ns a respectar tota mena de tractats -començant a signar tots els que puguem- i a ser admesos com a observadors sub conditione (d'adquirir la independència, és clar) en els organismes internacionals. Caldria començar signant la Carta de les Nacions Unides (1945), la Declaració universal de Drets Humans (1948), amb els seus respectius pactes -Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i Pacte Internacional dels Drets Econòmics, Socials i Culturals- i parlar amb la institució que en vigila el compliment, el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides (2006). També signar la Carta de la Terra (2000). Tot plegat facilitaria l'adhesió en nombroses organitzacions de caràcter universal: FMI, OMC, FAO, UNICEF, UNESCO... Caldria parlamentar també amb el secretariat del Consell d'Europa, que té cinc Estats observadors i l'Estat català in fieri podria ser-ne un altre (a no confondre amb el Consell Europeu -cimera intergovernamental de caps d'Estat o de govern- ni amb el Consell de la UE, el seu òrgan legislatiu) tot fent camí per signar com més aviat millor el Tractat de Maastricht o de la Unió Europea (1992) -malgrat l'art. 49 parli d'unanimitat del Consell i de majoria del Parlament- i el del seu funcionament (2010). També caldria signar la Convenció de Viena sobre el Dret dels Tractats (1969, en vigor des de 1980), l'Acta final d'Hèlsinki de la Conferència de l'Organització sobre Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) de 1975, la Carta de París per a la nova Europa, sortida de la cimera que va concloure la Conferència anterior (1990) i els criteris de Copenhagen, establerts al Consell Europeu de 1993, en previsió de l'adhesió de països de l'Europa de l'Est o de l'antiga URSS.

Si per aconseguir tot això anem més enllà del punt C, no hi farà res: tindrem encara més credibilitat. Tanmateix, a partir d'aquest punt C, i suposant que democràticament la majoria vulgui un Estat català independent d'Espanya, comença el període provisional CD de l'Estat Català, durant el qual s'haurà d'anar elaborant la nostra Constitució -esperem que confederal, deixant espai als altres països de la nacionalitat catalana que s'hi vulguin integrar en el futur- i durant el qual caldrà posar les cartes sobre la taula amb el que resti d'Espanya, per fer de la millor manera possible -segurament progressiva- la repartició dels deutes (es parla de 125.000 milions d'euros) i dels béns de l'Estat anterior, béns econòmics de domini públic i de domini privat, mobles i immobles, i tota altra mena de béns. I aquí serà Troia!